XI DE GALA

El futbol no té memòria,
però les persones si…

Una Blog novel·la
Una manera imaginativa de compartir amb vosaltres una història. Sense pagar, sense pressa. Al vostre ritme.

Segona part (capítol 26)

Dissabte, 23 de Juny de 2018, Roses, Girona

  • Carles, estàvem equivocats, l’assassí, el mànager de l’onze de gala no és la Laura, ni en Marc Prat, és… és, en Martí –la Laia pronunciava aquestes paraules sense ni tan sols creure-se-les.

En Carles es va quedar de pedra, no obstant això en trucar-li esperava escoltar una història reconciliadora amb tints romàntics i no una acusació d’aquell calibre. Quan es va sobreposar a la notícia va intentar que la Laia li raonés.

  • Però, com pot ser? Per què ho dius això? Quina prova o proves tens? 
  • M’acabo de despertar Carles, estava al sofà, crec que m’ha drogat durant el dinar per poder desfer-se de mi. Ell no és aquí. També m’ha deixat una nota. Pel que hi diu, cal que protegiu en Marc Prat i a la seva família, estan en perill –va dir la Laia exaltada tot eixugant-se les llàgrimes de la cara.
  • Com? Però si va passar la prova del polígraf? N’estàs segura d’això que dius? Vull dir que… estàs bé? –de sobte en Carles, inconscientment, va començar a lamentar la decisió d’haver-los encomanat que es vigilessin mútuament. Ara s’adonava que potser havia exposat a la Laia a un perill innecessari.
  • Sí, n’estic totalment segura, suposo que va enganyar al polígraf igual que ens ha enganyat a tots nosaltres, la nota que m’ha deixat és… és una mena de confessió. Jo estic bé, físicament no m’ha fet res, just drogar-me perquè em quedés adormida.
  • M’alleuja escoltar això Laia, però pel que fa al tema de la protecció, hem fet tard, estem al camp de futbol del Gurb, una població molt pròxima a Vic, on han aparegut dues noves víctimes.
  • Com? Maleït sia… són, són en Marc i la Meritxell?
  • No, són els seus fills –va contestar en Carles afluixant-se el nus d’aquella corbata que li començava a dificultar un acte tan senzill com respirar.
  • Els seus fills? Ara ho entenc -va pensar interiorment tot mirant-se la confessió que li havia deixat en Martí –vinc ara mateix, recullo les meves coses i…
  • No Laia, aquí ja estem acabant, en tot cas vés cap al Castell. Faig venir un parell de dotacions dels Mossos a vigilar la casa per si tornés en Martí. Espera que arribin si us plau.
  • D’acord, faré com dius, activa també les accions pertinents per poder fer un escorcoll exhaustiu a casa seva i també aquí a Roses, a l’apartament dels seus pares. Necessitem respostes, necessito respostes.
  • Ok. Segur que estàs en condicions de conduir? –va afegir en Carles amb un fil de veu que denotava preocupació.
  • Sí, sí, tranquil, estic bé, dins del que cap estic bé. Carles, una última cosa, s’ha endut, s’ha endut la meva pistola, no és aquí.
  • Com? Impossible! Si estàs suspesa, la teva placa i la teva pistola les tinc jo sobre la taula del meu despatx.
  • La meva arma oficial sí que la tens tu, però la meva arma personal, no que la tens. Vistes les circumstàncies he pensat que agafar-la seria una bona idea. Temia per les nostres vides. Ho sento. Sé que ha estat un error.
  • Està bé, està bé, no té importància. Per què creus que l’ha agafat? O millor encara, el veus capaç de fer-la servir?
  • No tinc respostes per les teves preguntes Carles. El Martí que jo coneixia i del qual em vaig enamorar crec, ara ho veig clar, que en certa manera va morir el 26 d’abril del 1996. El que en queda és el fantasma de què un dia va ser. La versió desconeguda del Martí que jo tenia idealitzat al meu record.

Les persones subscrites a la meva web, els dies 8 i 22 de cada mes, rebreu una Newsletter amb un enllaç a un pdf on podreu trobar junts en format novel·la, tots els capítols publicats al blog fins al moment.

Subscriu-te a la meva web

© Jordi Martinez 2020.