XI DE GALA

El futbol no té memòria,
però les persones si…

Una Blog novel·la
Una manera imaginativa de compartir amb vosaltres una història. Sense pagar, sense pressa. Al vostre ritme.

Segona part (capítol 27)

Dijous 01 de Juny del 2006, El Prat, Barcelona.

Quan les rodes de l’avió que havia agafat a Oslo, van tocar el terra de la pista d’aterratge que des de la torre de control de l’Aeroport del Prat li havien assignat al capità del vol, a la Laia se li va remoure alguna cosa més que l’estómac. 

El dia que va comprar el bitllet anava tan atabalada amb els preparatius i els comiats derivats del seu retorn a Catalunya que no s’hi va fixar. Però un cop va ser a la terminal internacional de l’Aeroport d’Oslo-Gardermoen on el seu vol va patir un lleuger retard per culpa d’un temporal de pluja, el seu subconscient, en veure la data impresa al bitllet, li va estremir el cor amb el record d’un amarg aniversari. El record del desè aniversari de l’inesperat canvi de rumb de la seva vida. El desè aniversari de la pallissa que ho havia canviat tot o gairebé tot.

Ja a l’autobús que l’havia d’acostar a la terminal B, tot i que els nervis provocats pel seu retorn i els seus records s’estaven esvaint, no va poder evitar que el seu cap comparés en el temps, la noia espantada i inexperta que havia marxat al setembre del 96 amb la dona segura i experimentada en què s’havia convertit. Tornava de Noruega amb un currículum envejable i amb l’encàrrec del mateix conseller de l’interior de la Generalitat de posar-se al capdavant d’un cos d’elit pioner al cos dels Mossos d’Esquadra i fins i tot a l’Estat i a la famosa Interpol.

Ella havia acceptat el repte sense peròs, convençuda de les seves capacitats i dels seus dots jeràrquics per encapçalar un equip reduït i per en acabat, qui sap, igual establir les bases d’una era sense precedents en la investigació policial. A més s’enyorava de Catalunya, molt, i també de la seva família,  òbviament.

A la zona de recollida d’equipatges va estar de sort, ja que les seves maletes van ser de les primeres a passejar-se per la cinta transportadora. Així que quan les va tenir totes, deu anys donen per molta maleta, amb l’ajuda d’un carro les va carretejar fins a la porta de les arribades on malgrat que sabia que no l’esperava ningú, ja que no havia avisat als seus pares de què tornava a casa per tal de donar-los una sorpresa, es va emocionar i molt, simplement veient com s’abraçaven aquells estranys que havien compartit vol amb ella en retrobar-se amb els seus.

Caminava distreta entre aquella sarabanda de gent vinguda de tot el món,  buscant amb la mirada la porta giratòria de sortida de la terminal, on en acabat tenia l’esperança de parar un taxi, encabir les maletes al maleter i seguidament tocar el dos i deixar enrere la incipient xafogor que ja inundava tots els racons de Barcelona i de la seva rodalia, malgrat tot just havien encetat el mes de juny.

Quan la va veure no va tenir temps de parar la inèrcia del carro, així que no només la va tirar a terra, sinó que a més a més algunes de les maletes també li van caure a sobre després de sortir rodolant fruit d’aquell xoc fortuït.

A l’acte, li va demanar disculpes i li va allargar la mà per ajudar-la a aixecar-se temorosa de trencar-li alguna cosa en l’intent, ja que la dona que havia atropellat, una muntanya d’ossos amb el rostre amagat sota l’ample volandera d’una pamela de palla un parell de talles gran i d’unes fosques i enormes ulleres de sol, semblava fràgil com una figura de porcellana. Afortunadament, un cop es va incorporar i va poder comprovar que no li havia passat res de res es va sentir alleujada tot i que educadament li va demanar disculpes de nou.

La dona amb una veu apagada, entre estossecs intermitents i talment com si no hagués passat res, les va acceptar i va prosseguir el seu camí amb la mirada clavada al panell de Departures, un bitllet de vol a les mans i un magazín amb una fotografia d’una platja paradisíaca, doblegat en una bossa de mà, que aparentment semblava ser tot el seu equipatge.

Es va quedar mirant com s’allunyava i es perdia entren la multitud amb l’estranya sensació que la coneixia d’alguna cosa, convençuda de què aquell caminar li era familiar, fins que finalment, cansada del viatge i amb poques ganes de fer un exercici de memòria ho va deixar estar, va recol·locar les maletes al carro, va sortir fora de la terminal i després d’omplir els pulmons d’aire barceloní contaminat i calent va cridar un taxi amb un xiulet sec i sonor acompanyat d’un lleu però brusc moviment de mà.

Les persones subscrites a la meva web, els dies 8 i 22 de cada mes, rebreu una Newsletter amb un enllaç a un pdf on podreu trobar junts en format novel·la, tots els capítols publicats al blog fins al moment.

Subscriu-te a la meva web

© Jordi Martinez 2020.