XI DE GALA

El futbol no té memòria,
però les persones si…

Una Blog novel·la
Una manera imaginativa de compartir amb vosaltres una història. Sense pagar, sense pressa. Al vostre ritme.

Segona part (capítol 28)

Dilluns, 25 de Juny de 2018, “el Castell”, Sabadell

Nil, Manel, Júlia, Carles…

Si teniu aquesta confessió entre les vostres mans, significa que ja sabeu qui sóc realment, així que molt probablement ara us estareu preguntant perquè he fet el que he fet.

Sóc conscient que a hores d’ara per vosaltres sóc poc més que un monstre miserable, però no us precipiteu, no deixeu que la ràbia envers la meva persona pels actes que he comès us cegui abans de conèixer tota la història. 

La justícia és una invenció de la humanitat i com a tal, sempre, absolutament sempre, serà subjectiva i en conseqüència, el culpable no tan sols serà víctima dels seus actes, sinó que també serà víctima dels prejudicis dels qui l’estan jutjant.

Ningú millor per jutjar a algú, que un mateix. Al cap i a la fi, un mateix és l’únic que coneix el veritable objectiu dels seus actes i el veritable rerefons que els originen.

O sigui que el meu veredicte és… culpable. Culpable de voler fer justícia a la meva manera.

Així doncs, per tal que no us esmerceu més del que ja ho heu fet aquests darrers mesos en buscar un perquè, us explicaré que m’ha impulsat a fer el que he fet.

Vivim en una societat que renega dels fracassats i adula als triomfadors. Així que despertar-te a l’edat de 20 anys a l’habitació d’un hospital i descobrir que els teus somnis més anhelats s’han esmicolat en un tancar i obrir d’ulls resulta esfereïdor. Ningú està preparat per despertar-se a la cuneta dels seus somnis, absolutament ningú. Si a sobre, alguns anys més tard, just quan creus que per fi has superat el trauma, el destí, cruelment, et revela qui va esmicolar els teus somnis més anhelats i a més a més, en acabat, descobreixes que no n’han pagat les conseqüències, aleshores la teva racionalitat es converteix en sicari del teu instint, alhora que la teva confiança en la justícia muta a venjança.

Sí, aquell 26 d’abril de 1996 al carrer Pelai, en Josep Vila havia d’haver parat el motor del seu cotxe i entregar-se, però no ho va fer. Només va pensar en ell. Va ser egoista.

En Gerard, en Jaume i en Marc, que anaven amb ell al cotxe, l’haurien pogut convèncer de fer-ho, o obligar-lo mitjançant l’ús de la força, però tampoc ho van fer. Van tenir por.

En Ricard podria haver delatat als seus amics quan va recollir el cotxe calcinat a Vallbona amb la seva grua o almenys dir-los-hi que allò que estaven fent no era just, però no ho va fer. Va ser un covard.

En Carlos podria haver restituït la reputació de la seva família entregant la fotografia amb la matrícula del cotxe d’en Josep a la policia, però la seva cobdícia el va cegar. Va seguir la tradició familiar i es va comportar com un mafiós. Va ser un corrupte.

La Cristina Santos podria haver decidit saltar-se les normes del col·legi de psicòlegs quan en Marc li va confessar el seu crim via hipnosi, el motiu era noble, i no fer-ho 22 anys més tard, només per intentar rellançar la seva decadent carrera professional. Va trair al seu jurament, només quan a ella li va semblar profitós fer-ho.

L’Emilio va vendre la seva ànima al diable, era un vividor i un faldiller que no en va tenir prou amb destruir a la seva família,  per diners, tacats de sang, en va destruir moltes més. Va perdre el cap. Era un titella de la justícia.

La Meritxell va pensar en els seus fills i molt, però no en els fills de les víctimes del carrer Pelai, ni en les seves mares ni en els seus pares, ni en cap dels seus familiars i amics. És una hipòcrita i ho pagarà amb la seva pròpia moneda.

En Marc Prat es va deixar manipular pels seus amics i llavors per la seva dona fins al punt de renegar de la seva memòria. Així que més del mateix, també el castigaré amb la seva pròpia moneda, amb un record del qual aquesta vegada no es podrà refugiar i que el perseguirà per sempre més.

Sí, és cert, una part important de mi va morir aquell 26 d’abril de 1996. La va matar el cotxe que em va atropellar, però llavors, deu anys més tard, el destí va decidir donar-me el toc de gràcia portant a la Laura López a la meva consulta just quan estava a punt de refer la meva vida. 

Resumint, els profanadors del meu futur van ser subjectius, jo també. Amb el temps, ells han acabat considerant que van actuar correctament. Jo, també. 

Sé que als ulls de la vostra justícia sóc i seré culpable, però fa temps que l’única justícia que respecto és la que dicta el meu cor i als ulls d’aquesta justícia, sento dir-vos que no tan sols sóc innocent, fins i tot sóc un heroi.

Que em contactéssiu per donar-vos un cop de mà va ser… renoi, va ser tota una sorpresa. Una cosa amb la qual no comptava però que indiscutiblement m’ha permès fer i desfer amb total impunitat. Ha estat… com ho diria, la cirereta del pastís que m’ha permès manipular-vos al meu antull. Ho sento, no ha estat res personal, no envers vosaltres.

En fi companys, equip, ja estem al temps afegit, però recordeu que el partit no s’acaba fins que l’àrbitre xiula el final…

Martí Colomer.

La Laia va guardar la confessió dins del sobre on l’havia deixat en Martí i en acabat li va entregar amb en Carles. Llavors, en silenci es va palplantar davant de la pissarra i va contemplar l’onze de gala que hi havia enganxat en ella.

Amb en Martí només li faltaven dos jugadors per completar el seu particular onze de gala, un era en Messi, l’altre en Bobby Moore i segons l’algoritme d’en Nil, tenint en compte que els noms tatuats a l’esquena d’en Lluc i en Marcel Prat eren Paul i Diego, el primer a punt de fer un any i el segon amb dos acabats de fer, en teoria, aquell dia o bé a l’endemà havia d’aparèixer una nova víctima. 

De sobte, la Laia, que continuava contemplant l’onze de gala a la pissarra es va estremir en descobrir un detall que fins aleshores no havia ni vist. Sabia que podia ser una casualitat, però vist qui hi estava darrere, no hi confiava gaire. Així que compungida, va decidir girar-se i compartir la seva descoberta amb la resta de l’equip:

  • Algú de vosaltres s’ha fixat en els noms dels jugadors que li queden amb en Martí per completar el seu onze de gala?
  • Sí, clar que sí, fa gairebé mig any que veiem aquesta maleïda formació a la pissarra Laia, falten en Messi i en Bobby Moore –va contestar en Manel, enfurismat més amb la situació que no pas amb ella.
  • Sí, exacte –va replicar la Laia.
  • A què treu cap aquesta pregunta Laia, que et crida l’atenció? –va preguntar estranyat en Nil.

La Júlia, amb aquella estranya telepatia que de sempre l’havia unit amb la Laia, ho va captar al moment i va respondre per ella.

  • Moore, Laia Moore –va contestar la Júlia mirant fixament als ulls de la Laia incapaç de contenir les llàgrimes en dir el seu nom –això és el que li crida l’atenció.
  • Collons –va esbotzar en Manel –com és que no ens n’havíem adonat fins ara?
  • Merda –va cridar en Carles mirant a la pissarra –igual només és una coincidència Laia, però et posarem protecció les 24 hores del dia fins que detinguem en Martí. No crec que tingui els sants collons d’intentar-ho, però vaja, millor prevenir que curar. La família Prat ja la té des que van matar als seus fills, així que només ens falta protegir a la tal Laura López, Nil, que en sabem d’ella? 
  • Doncs segueixo sense notícies Carles –va dir estranyat en Nil –ja hauria d’haver rebut un Mail de control de duanes. Segons el registre oficial, sembla que l’any 2006 va marxar a Indonèsia però des d’aleshores és un fantasma, ningú l’ha tornat a veure i tampoc hem trobat cap rastre seu d’activitat a Europa durant els darrers anys. L’última notícia que tinc és que estaven intentant contactar amb la Interpol, perquè aquesta contactés amb la policia d’Indonèsia per veure que en sabien ells. Els truco ara mateix a veure si hi ha cap novetat al respecte!

De sobte, la melodia de Feeling Good de Muse del mòbil de la Laia, va inundar la sala Camelot amb la peculiar lletra de la seva estrofa:

“ És una nova albada, és un nou dia, és una nova vida per mi i em sento bé”. 

Segons l’informava el seu interlocutor, una unitat dels Mossos a qui havia trucat un veí espantat en escoltar un tret al camp de futbol del Torelló, havia trobat una nova víctima que curiosament encaixava amb la descripció d’en Martí.

Portava el tors despullat i a la seva esquena, tatuat amb tinta hi tenia el següent:

“LA PULGA”

11

<<11>> / #PAOLO

Quan la Laia ho va dir a la resta, com també li havia passat a ella tampoc s’ho van creure. 

*****

Dues hores més tard, ja al camp de futbol de Torelló, ben bé als peus del santuari de Rocaprevera, la incredulitat de tots ells es va fer miques en xocar contra la realitat. En Martí s’havia disparat al cap amb una Walther P99 que la Laia va reconèixer a l’instant. Va estar plorant al seu costat desconsoladament, a cavall entre la ràbia i la tristor, fins que es van endur el seu cos per fer-li la corresponent autòpsia. No acabava d’entendre el perquè d’aquell desenllaç. Per les paraules de la confessió d’en Martí interpretava que a la Meritxell i en Marc els havia castigat matant als seus fills en comptes de matar-los a ells, però no acabava d’entendre perquè no havia matat ni a la tal Laura ni tampoc comprenia quin era el càstig que li havia reservat a ella.

*****

Tres dies més tard, revisant el correu spam d’en Nil, van acabar descobrint que la Laura López havia mort només vint dies després d’arribar a Indonèsia, a finals de Juny del 2006, víctima de la malaltia de la sida que ja havia contret a Espanya segons indicava el seu historial mèdic. També van descobrir que la darrera persona amb qui havia parlat abans de tocar el dos era un tal Martí Colomer. Psicòleg.

*****

Quaranta-dos dies més tard de la mort d’en Martí, justament l’edat que tenia en Paolo, la darrera víctima de l’accident del carrer Pelai a la que en Martí havia homenatjat tatuant-se a tinta el seu nom a l’esquena, un operari de MRW va deixar un petit paquet a nom de Laia Moore a la recepció de les oficines del Castell. No hi havia cap remitent al paquet. La Laia que havia decidit agafar-se unes llargues vacances per posar ordre a la seva vida, el va obrir amb desgana, desitjosa feia dies de fugir de tot allò que li recordés en Martí.

A dins, hi va trobar una targeta SIM que de seguida li va resultar familiar i un petit escrit que deia el següent:

“Al futbol se juega mejor con 10 que con 11”

Laia “Bobbye” Moore, tu has estat la meva millor defensa, l’única que va tenir el valor d’intentar descobrir qui havia esmicolat el meu gran somni a risc d’acabar hipotecant els seus i per aquest motiu, et torno la teva inversió de vida, amb vida.

Des que tinc ús de raó, que he sabut que tu eres el millor partit per mi, l’únic que realment voldria haver jugat en la seva totalitat i en el que lamentablement amb prou feina vaig tenir temps d’escalfar. Tant de bo haguérem pogut congelar el temps i viure eternament al carrer Sant Jordi. Jo intentant impressionar-te i tu fent veure que no me’n sortia.

El que et van fer és… i que t’ho fessin per mi… no vull imaginar-me l’infern que has viscut en el meu nom. Gràcies de tot cor.

En fi, has de reconèixer, que durant un temps he aconseguit que les nostres passions, almenys per una vegada, ens hagin unit en lloc de separar-nos no?

Que hagi estat una bala de la teva pistola la que m’hagi llevat la vida en un camp de futbol, renoi, és l’única i també la millor manera que he trobat d’unir els nostres mons eternament.

Sí t’he fallat i amb això acabo, perdona. Jo no en tinc cap dubte, han estat els cinc mesos més feliços de la meva vida, malgrat els atenuants. 

No em jutgis, només he acabat a la meva manera, el que tu vas començar a la teva.

En fi, espero que el meu fantasma aconsegueixi emportar-se els teus i que el meu final pugui ser el teu principi.

Un petó i una abraçada enorme del teu amor platònic.

Martí Colomer Rossell.

Les persones subscrites a la meva web, els dies 8 i 22 de cada mes, rebreu una Newsletter amb un enllaç a un pdf on podreu trobar junts en format novel·la, tots els capítols publicats al blog fins al moment.

Subscriu-te a la meva web

© Jordi Martinez 2020.