AMICS

Segons la Viquipèdia:

Amistat” prové del llatí amicus; amic, que possiblement es va derivar de amore; estimar. Encara que es diu també que “amic” prové del grec a; sense i ego; jo, i llavors “amic” significaria ” sense el meu jo“, amb la qual cosa es considera a un amic com a l’altre jo.

Una etimologia entranyable oi?

Per mi l’amistat és màgia. I quan dic màgia, vull dir màgia, no il•lusionisme. És, en certa manera, quelcom difícil d’explicar amb paraules, però irrefutablement agradable d’experimentar en qualsevol dels múltiples formats en què ens és regalada.

És, la família que escollim. Una mena de sisè sentit. Un, que cal que tinguem present, però que no cal que sempre estigui present.

Sí, l’amistat és paciència. És escoltar. És compartir. És aquella dosi de sinceritat que de vegades resulta imprescindible per acceptar la realitat, per molt crua que aquesta es presenti.

És una font de memòria. Un candau pels nostres secrets. Una empenta pels nostres somnis.

És, una espatlla per plorar. Un silenci a temps. Una cervesa, qualsevol dia i a qualsevol hora. La nostra vida, però a vista d’ocell i amb mirada objectiva.

És l’art de ser omnipresent però alhora invisible. Un vincle, que no cadena, que uneix persones més enllà de la raó i de la consanguinitat. L’as a la màniga amb què sempre podem comptar.

És sentiments i emocions. La brúixola que sempre marca el nord. El dietari que conté les ressenyes indispensables per comprendre qui som.

És el mapa de la nostra felicitat i de les nostres desgràcies. Flaixos que ens fan somriure. Imatges que ens fan estremir. Aquella tassa calenta entre les mans que tant reconforta i que ens bevem en petits glops, amb delicadesa, amb la mirada perduda, tot desitjant que mai s’acabi.

És eufòria. Abraçades. Un far. Un refugi. Una bufetada. Un pigall. Una llarga sobretaula. Una nit boja. El queixal del seny. Bocins de nosaltres. Aire. Aquella mà a les lumbars que tanta confiança desprèn quan aprens a anar en bicicleta.

És…

Renoi, quants records mentre escric aquestes paraules.

En fi, ben segur que tots vosaltres coneixeu la cèlebre dita que diu “que qui té un amic, té un tresor”. O la cançoneta que aquest darrer Nadal probablement tothom a taral•larejat en més d’una ocasió i que més o menys diu “creo que si miras bien, hay elfos”.

Doncs bé, és cert. Hi ha elfs i sí, sóc ric. Màgicament ric.
Espero i desitjo que vosaltres també.

 

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?
Categories Societat