CARNAVAL DE TERRA ENDINS

Pescallunes i carnaval, excepcions a part, és una mena d’idil·li vitalici. Una simbiosi inexplicable que pel capbaix ja contempla XLI (41) anys d’història. Una alteració genètica no sé si hereditària, fruit, i només és una hipòtesi no provada científicament, d’algun indesxifrable cromosoma de més.

Pocs som els habitants de la Vall del Ges que no tenim disfresses als nostres armaris. De senyoretes i homenots, del pullassu, d’alguna rua. I som pocs també, els que no hem experimentat aquest estat d’èxtasi passatger, que talment com un virus sense vacuna, durant els dies precedents, es propaga per totes les llars de les nostres contrades contagiant-ne gairebé a tots els seus inquilins, independentment de l’edat.

De fet, entenc els forasters que el visiten per primera vegada. Tanmateix, el nostre és un carnaval salvatge, lliure, instintiu, que no desfila entre barrots de tanques i que des de fa un temps, ja tampoc balla al ritme d’encotillades coreografies. És un regal per les pupil·les que el contemplen, una explosió de colors i imaginació incomparables, que amb música decibèlica, esquitxa d’eufòria tots els carrers de Torelló.

Ho sé, els més crítics, titllaran el nostre carnaval d’apologia a l’alcohol, que no nego que en alguns casos no sigui així. Però jo, que he tingut el privilegi de veure i viure durant uns quants anys les entranyes d’una carrossa, que he pogut assistir al seu naixement, a la seva apoteosi i a la seva mort, que fins i tot he compartit batec amb alguna creació, primer idea al meu cap, no veig només tres dies de disbauxa, veig molts i molts mesos d’esforç, solidari i altruista, amb el mer objectiu de celebrar la vida i de reivindicar la nostra passió envers ella.

Personalment, crec que per carnaval, en realitat, molta gent es treu la careta més que posar-se-la, per això els torellonencs, els pescallunes, ens delim sempre per una oportunitat de disfressar-nos. Perquè segons com i segons on, ser autèntic que no incívic, està mal vist.

La República de la Barrila és una exaltació dels sentits, un desbordament de creativitat, un viatge al teu jo més desinhibit, que per bé o per mal no et deixarà indiferent. Fes-me cas, no deixis que t’ho expliquin, vine i viu-la, vés a saber, igual a partir de llavors, tu tampoc tindràs vacuna.

 

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?
Categories Cultura