CASTELLERS, PUNYETERS CASTELLERS.

Castellers, punyeters castellers. Tots ho som, tots ho hem estat i tots ho seguirem sent.

Que no va d’això la vida?

D’aixecar-se, de caure, de què els altres et sostinguin, de què t’ajudin, de què els sostinguis, de què els ajudis.

La família, les amistats, els companys de feina, la parella, que no segueixen aquesta idiosincràsia tots els nuclis vitals de la nostra zona de confort?

No és aquesta la nostra quotidianitat? Fer pinya per assolir objectius, personals o col·lectius. Posar els nostres talents individuals al servei de reptes, autòctons o aliens.

No? Segur?

A la vida, talment com en els castells, els nens, amb la seva energia i amb la seva innocència, són els que mitjançant la seva il·lusió estan més a prop de les estrelles. Són la metxa que pren la felicitat. Són somiadors enxanetes sense fronteres. Com ha de ser. Com sempre hauria de ser.

Després, amb l’edat, com pertoca, o no, de mica en mica van tocant de peus a terra, baixant pisos dins del castell. Deixant de ser el centre d’atenció per esdevenir el centre de gravetat. Deixant de ser les branques del present, per esdevenir les arrels del futur.

Força, equilibri, habilitat, valor, respecte, solidaritat, resistència… cada pis requereix un o més d’aquests adjectius. Combinats, contraposats, retallats, que importa, cada persona és un món. La qüestió és sumar. La varietat és la llavor dels autèntics, reguem-la, deixem-la créixer.

Sí, teniu raó, als castells com a la vida sempre hi ha qui treu profit de l’esforç dels altres. Allà ells, que cadascú convisqui amb la seva moralitat. No us hi capfiqueu, és una característica “sine qua non” dels humans. Està en la nostra naturalesa, impossible erradicar-la.

En un castell, l’experiència no és un fre. És fonament de la imaginació i espantaocells de la por i a més canalitza l’energia de les persones que en formen part perquè no esdevingui precipitació, sinó construccions espectaculars pinzellades d’eufòria.

A la vida? No ho sé, hauria de ser així també no?

La màgia d’aixecar un castell rau en el fet que ningú guanya i ningú perd. Rau en el fet que tothom ho intenta una vegada i una altra i en què tothom prova de sumar. Tingui el rol que tingui, sigui per edat, per aptituds o per voluntat.

En fi, recorda, que la unió fa la força però que la força no uneix, només imposa. Però sobretot, recorda que durant la teva vida, ets o seràs enxaneta, ets o seràs pilar i ets o seràs fonament.

Així doncs que, seguim aixecant castells?

Som-hi.

 

Jordi Martínez

T'ha agradat el post? el vols compartir?
Categories Cultura