CIM

-O i tant que la mort em fa por, però encara em fa més por no viure.

La Judit va pronunciar aquestes paraules mentre li picava l’ull amb en Joan, segons abans de comprovar el vuit del seu arnès i després d’ajustar-se els guants, les corretges de la motxilla i les ulleres de tempesta. Llavors, es va concentrar i sincronitzadament, va començar a clavar els seus piulets i els seus grampons contra aquell gel brillant esquitxat de blaus, que semblava competir en bellesa amb la verticalitat d’aquella fins aleshores inexpugnable canal.

La por sempre havia estat per ella un reclam més que un fre i aquell dia, per enèsima vegada ho tornava a demostrar. Ni el cel cobert de petits núvols negres, ni les primeres ventades d’un torb que segons el part meteorològic que havien rebut aniria a més, la van cohibir. És més, va ser ella qui va acabar convencent en Joan de les possibilitats d’èxit de la seva empresa, qui aclaparat per la seva força vital, va acabar claudicant als seus desitjos, com acostumava a fer d’ençà que l’havia conegut.

Aproximadament 150 metres els separaven del seu objectiu, així que, tot i que tenien present la dita que tot alpinista coneix, la que diu que “fer cim només és la meitat del camí”, confiaven cegament en la seva sort, en el seu instint i fins i tot, encara que costi de creure, també en el seu sentit comú.

La Judit va accionar la molla de seguretat del mosquetó alliberant-lo de l’arnès i va enroscar el cargol de gel, seguidament va demanar corda amb en Joan. Tot i que acabava de començar l’ascens, no portava més que quinze metres, la tensió ja li havia endurit els bessons fins al punt de què estava a punt d’engegar la moto, així que quan va aconseguir fixar la corda al mosquetó, un esbufec d’alleujament va precedir el seu alè, que ipso facto el fred va vaporitzar en una descoratjadora exhibició de força.

Després, amb mirada desafiant, va mirar amunt, on sabia del cert que les roques aliades amb la neu i el gel li posarien les coses molt més difícils del que ja estaven i en acabat, després d’un petit descans, va sacsejar les mans a l’aire per reactivar la circulació sanguínia, va recuperar els piulets que penjaven de les seves respectives dragoneres, va mirar avall en direcció amb en Joan i va aixecar el seu dit polze en senyal de “ok”. Seguim.

La Judit cinc anys enrere, no tenia ni idea de què era un nus dinàmic, un nus de ballestrinques o un nus de papallona. De fet, ni tan sols s’havia calçat mai uns peus de gat, però va ser provar-ho i enamorar-se’n bojament, convertint l’escalada en tots els seus vessants, en una de les seves grans passions en detriment de l’esquí de pista, on fins i tot havia arribat a ser semiprofessional.

A la seva imaginació tots els reptes tenien cabuda, no obstant això, es guanyava la vida com a publicista en una agència de renom, on la seva creativitat desbordava als més escèptics. La seva feina era l’única parcel·la de la seva zona de confort que mai havia abandonat. Havia canviat de pis, de lloc de residència, de xicots, de cotxe i fins i tot en diverses ocasions havia canviat el color dels seus cabells, però mai s’havia sentit temptada de canviar de feina. Era veritat que l’esgotava, però també era veritat que la recompensava i tenia clar, molt clar, que en certa manera era afortunada, aquella dualitat no era gens fàcil de trobar.

Un soroll sec la va posar en alerta, quaranta metres a les seves onze, una petita placa de gel acabava de cedir emportant-se amb ella algunes petites pedres que van perdre de vista rodolant muntanya avall a una velocitat esfereïdora, però que afortunadament no van provocar res més greu. 

En Joan estava nerviós, tot i la distància ho podia veure en la seva expressió corporal. Tenia motius, la veritat era que tot plegat no feia bona pinta, però ella no volia donar-se per vençuda, si més no, no encara.

Estava a uns tres metres d’un petit balcó natural suficientment ample per dues persones, on conjuntament havien previst muntar la reunió, era la zona prèvia a la part més complicada d’aquella via que ningú havia estat capaç de completar, en part,  precisament, per les dures condicions climatològiques que habitualment solien assotar aquella part del massís durant pràcticament tot l’any. Es va armar de valor i amb peus de plom però ja amb mans de mantega, va seguir avançant amb més coratge que traça.

En Carles, en un murmuri blasfemi que la Sandra, nerviosa, rinxolant-se els cabells i encarada cap a la canal no va sentir, sostenia els prismàtics amb força contra les conques dels seus ulls. Observant com aquells dos puntets de la mida d’un pèsol desafiaven aquella paret immensa. De tant en tant mirava el cel i li demanava a la Sandra que comprovés si hi havia novetats meteorològiques. Quan aquesta sortia de la tenda amb la informació, amb la cara pagava. Ho tenia clar, assolir el cim començava a ser una proesa, desfer-lo seria un miracle.

Va buscar l’emissora i va intentar contactar novament amb en Joan, però aquell coi d’interferències que no acabaven de remetre, ho feien impossible. Quina impotència, començava a estar desesperat.

En Joan adorava la muntanya, ja des de petit, d’ençà que el seu pare el va iniciar amb petites escapades en cerca de bolets, s’hi va sentir ben bé com a casa. Així que de seguida si va aficionar, primer fent-se soci del centre excursionista del seu poble natal, on solien fer sortides més aviat de caràcter amateur, pensades per gaudir de la natura més que per buscar límits i posteriorment,  fent expedicions cada vegada més tècniques i més exigents, primer pels Alps i posteriorment pels Andes i per l’Himàlaia, on de mica en mica s’havia anat forjant un nom al món de l’alpinisme. 

Si la muntanya li demanava més, ell li donava. Sentía que el retorn que n’obtenia era infinitament més gratificant que els riscos als quals s’exposava en complaure-la. Conèixer la Judit, en aquest sentit havia estat una benedicció per ell. Adorava la llibertat que emanava la seva personalitat i en certa manera, secretament, la considerava la seva ànima bessona, d’aquí que sempre cedís a les seves propostes de vegades excessivament esbojarrades. Des que l’havia conegut, tocar el cel, alpinísticament parlant, per ell havia deixat de ser una utopia, clar que li passava exactament el mateix amb l’infern.

L’eco del crit de la Judit va ressonar per tota la canal. “Reunió” va cridar amb els pulmons mancats d’aire per culpa dels cinc mil metres d’alçada i per l’esforç realitzat. En Joan va sospirar, va alliberar la corda del “reverso” i es va començar a preparar per pujar, era el seu torn. Indiscutiblement, no tenia l’agilitat de la Judit, però la seva força ho compensava amb escreix. 

Per la seva sorpresa, un cop la Judit va recuperar tota la corda, la seva envergadura li va permetre avançar amb més velocitat de la que havia imaginat d’inici, de tal manera que de seguida va arribar al primer dels 3 cargols de gel que ella havia posat per assegurar el llarg d’aquella cordada. 

Realment, malgrat el perill i les inclemències del temps, les vistes resultaven espectaculars, salvatges. Ben segur que la videocàmera que portava al seu casc en podria donar fe un cop tornessin al campament base i poguessin visionar les imatges tranquil·lament, amb un te calent a tall d’estufa entre les mans, tot recuperant la temperatura i sobretot les pulsacions.

En Carles era el millor amic d’en Joan, el seu inseparable company d’aventures i el seu inseparable company de cordada. La persona amb qui havia voltat per tot el món, gràcies pel capbaix, a una dotzena d’ambicioses i exitoses expedicions, fins que una inoportuna lesió durant una exhibició benèfica l’havia tret de circulació feia gairebé dos anys. Temps de convalescència durant el qual ell s’havia enamorat de la fisioterapeuta que li feia la recuperació, la Sandra i en Joan havia conegut a la Judit. 

Fer de comparsa en una expedició d’aquell calibre, per ell era com estar tancat dins d’una gàbia, però era conscient i en això hi tenia molt a veure la Sandra, que ara per ara no podia aspirar a més. La seva clavícula no estava cent per cent recuperada. 

Es va treure un guant, va deixar els prismàtics penjant del seu coll i després de dos intents fallits intentant encendre’s un cigarro, va sacsejar l’encenedor a l’aire per remoure el gas i llavors, amb una flama esquifida que el vent de seguida va apagar, finalment va aconseguir encendre’l. El va pipar amb cara de preocupació i va buscar la Sandra amb la mirada, sobraven les paraules, a l’horitzó, el cel fins ara esquitxat de blaus, començava a tenyir-se de negre.

Tal com havien pactat, quan en Joan va arribar a la reunió es van capgirar les tornes. Ara seria la Judit qui faria de segona. Començava el tram difícil, així que calia treure profit de la força i l’experiència d’en Joan. Es van intercanviar material i després d’assegurar-se que tot estava en ordre, arrecerats del vent pel sortint vertical de quinze metres que vorejava el diedre de pedra i de gel per on havien decidit pujar, es va mirar a la Judit i amb els ulls mig negats pel fred, la por i l’emoció, li va esbotzar:

-Si aconseguim sortir-nos-en d’aquesta, em deus un sopar, un sopar dels bons, un sopar dels que es paguen, ja saps que vull dir.

La Judit va somriure i li va dir que d’acord, que li pagaria amb molt de gust. De fet, si no hagués estat per les ulleres de tempesta que protegien els seus ulls, segurament ho hauria vist en la seva mirada. Sí, fins i tot ella, sempre optimista i positiva, valenta com ningú, començava a ser conscient del jardí on s’estaven ficant i de l’enorme risc al qual estaven exposant les seves vides.

A la Sandra, al principi, en Carles no li va caure massa bé. Li semblava que era el típic personatge amb ganes de ser el centre d’atenció a qui aparentment la vida el somreia folgadament. L’aventurer de mirada seductora supervivent en mil batalles, que segons ell les havia vistes de tots colors i que presumia contínuament de les seves cicatrius amb la mera excusa de poder mostrar el seu cos increïblement musculat al públic de torn.

Sessió darrera sessió però, va anar descobrint que sota el milhomes un nen reclamava afecte, atrapat en aquell rol que com una espiral havia anat absorbint el seu veritable jo i que el seu ego, com un carceller gelós, tenia tancat a pany i forrellat. Així va ser com a mesura que el seu amor es va anar fent gran, el seu ego es va anar fent petit, aconseguint que la persona es desmarqués del personatge, tot fent aflorar el Carles romàntic i detallista de les tenebres de la llegenda que l’estava consumint.

En Joan tenia l’adrenalina pels núvols, els bíceps i els tríceps adolorits i el quàdriceps dret a punt d’enrampar-se per les contorsions i la força a què estava sotmetent-lo a fi i efecte de no fer un “saque” (caiguda en argot d’escalada) i pendolar per l’abrupta paret que començava a tenir sota els peus. Estava fent un pas de 6b en precàries condicions, a cinc graus sota zero, en un terreny mixta i amb un torb a l’alça, que en altres circumstàncies l’haguessin empès a abandonar, però s’havia jugat un sopar i tenia ganes de guanyar-se’l , malgrat era plenament conscient que un petit error, seria més que suficient perquè mai pogués cobrar-se’l. 

Quan va encaixar el fissurer en una petita esquerda que havia trobat a la roca, el seu cor va tornar a bategar. Estava al límit, així que va tibar de la corda desesperadament, la va subjectar amb les dents i seguidament la va assegurar al mosquetó del fissurer tremolant de fred, de fatiga i de tensió. Un cop assegurat, un crit va sortir de les profunditats de la seva ànima i va ressonar per tota la canal, ho havia aconseguit, estava a cinc metres de fer top, cinc metres que en comparació amb el que acabava de fer, no deixava de ser més que una insignificant grimpada.

Estava exhaust però content i a les seves pupil·les el reflex d’aquell paisatge abrupte i autèntic irradiava vida. Se’n feia creus de la fita que havia assolit, però no era moment de relaxar-se, no encara. Aquell cel espès de núvols i la incipient tempesta que anunciava l’amoïnava. La forta ràfega de vent que el va sacsejar,  posant a prova tant la fermesa del fissurer que acabava de posar com la seva, li va donar la raó.

De seguida ho va entendre, el sortint que fins aleshores l’havia protegit del torb ja no hi era, així que ara la dificultat no era el terreny, sinó la força i la violència d’aquell vent, que intermitentment arrossegava amb ell grans de neu glaçada que impactaven amb duresa contra el seu cos i sobretot contra el seu rostre, cremat pel sol i esquerdat pel fred.

De sobte, a mitja celebració de la seva gesta, mentre ultimava la instal·lació de la reunió, una forta estrebada a l’alçada de la cintura el va mig desequilibrar, però en mirar avall en direcció on suposadament hi havia d’haver la Judit només hi va veure boira. Boira que reptava opaca i a tota velocitat per la paret que ell acabava d’escalar talment com si estigués competint amb ells per veure qui conquistava abans el cim.

En Joan estava espantat, la Judit no donava senyals de vida i ell tot i que estava en una zona relativament segura començava a estar impacient. Si la Judit tenia problemes de debò i les estrebades es reproduïen hi havia el risc que tots dos es precipitessin per l’abisme que la boira havia engolit. Sabia perfectament que aquella reunió no aguantaria el pes dels dos i les inclemències del temps alhora.

Va cridar el seu nom amb la veu trencada, pel fred i per la falta d’oxigen, però sobretot pel temor a no rebre cap resposta. Buscant-la en aquell blanc feixuc a través de les ulleres de tempesta mig entelades, tot intentant contenir les envestides d’aquell torb insistent i del sinistre pensament que voletejava al seu cervell, com un anser indicus en ple vol de migració.

Quan no sense dificultats, va poder distingir el vermell cromat del seu cridaner casc en mig de la boira, va sospirar d’alleujament. Llavors, instintivament va comprovar la solidesa de la reunió amb la mirada i després la va començar a animar, recomanant-li alhora on posar cada mà i cada peu, conscient que havien de sortir d’aquella cornisa exposada al torb com més aviat millor, si no volien que els fes volar muntanya avall com estels kamikaze.

Mentre la Judit ascendia físicament en direcció al cel, en Joan, de pensament, descendia a l’infern. Calia tocar el dos del paradís. El torb degollava el so de les paraules, les apagava sense pietat, així que d’un temps cap aquí, es comunicaven maldestrament amb gestos cada cop més freqüents i cada cop més nerviosos. 

La visibilitat començava a ser nefasta i era qüestió de minuts, que distingir la muntanya del buit esdevingués una utopia.

Una juguesca fruit d’unes copes de més havia donat origen a aquella aventura. Tots quatre, per celebrar l’alta mèdica d’en Carles havien quedat per sopar i llavors, una cosa va portar a l’altra. Que si no n’hi ha prou, que tu a mi no em coneixes, que no saps de què sóc capaç, quan es van adonar, ja estaven comprant els bitllets d’avió. Llavors va venir la planificació i els dubtes. Dubtes que la il·lusió va anar dissipant de mica en mica fins al dia de marxar, en què ressorgint de les cendres com l’au Fènix, ho va fer trontollar tot de nou amb la força de la seva incertesa. I allà estaven ara, uns, patint directament i els altres, indirectament, però tots patint al cap i a la fi.

La Judit va abraçar efímerament en Joan quan va arribar al capdamunt del cim. No hi havia temps per efusivitats, calia canviar de vessant i perdre alçada per esquivar aquell torb cada vegada més virulent i ho haurien de fer refiant-se de les indicacions del GPS, ja que el camp de visió s’havia reduït a 2 metres a la rodona, sempre que tinguessis esma per mirar a la tempesta de tu a tu i sense aquell aparell resultava impossible avançar amb un mínim de seguretat. Fins i tot van decidir abandonar part del material per guanyar temps.

Més o menys cada tres o quatre passes, quan el torb s’enfurismava clavaven el piolet a terra, entortolligaven la corda al seu voltant i agenollats, semblava que es rendissin al seu poder, talment com condemnats a mort demanant clemència per les seves vides. Quan eren perdonats s’aixecaven, tibaven les corretges de la motxilla per arrapar-se-la al cos com si en fos una part més i intentant no ser arrencats del terra, cada cop més difuminats en mig de la boira, avançaven unes passes més repetint aquella escena en bucle.

Ningú els va tornar a veure més. Hi ha qui diu que van ser uns inconscients, que haurien d’haver avortat l’expedició. Hi ha qui diu que van morir intentant sentir-se vius i combreguen amb les seves decisions i també hi ha qui diu que van ser silenciats pel soroll de la natura.

Jo vull pensar que encara segueixen caminant enmig d’aquell blanc infinit i que no tornen a casa perquè en realitat ja hi són. Vull pensar que ara formen part de la muntanya en forma de cop de sort per ajudar als qui com ells, decideixen donar vida als seus somnis a risc de morir, en lloc de convertir la vida en un somni a risc de no viure-la.

Jordi Martínez López