CLIMBING

Cadascú amb els seus mitjans. Cadascú amb el seu estil. Cadascú assumint uns riscos o uns altres, però tots, absolutament tots, som escaladors.

En dubteu? Però si ens ho inculquen a les escoles des de petits. Forma part del sistema educatiu universal. Preparar-nos per ser els millors, per competir, per escalar tantes posicions com ens sigui possible dins la piràmide social de torn.

Entesos, vist així, potser és com dius, però els de la foto s’hi juguen la vida.

I la resta no?
Si us plau, no siguem hipòcrites. Feu una mirada al Mediterrani.
Segur que no?

Roca, gel, mixta. No importa el medi. Més o menys equipats (formació, estudis, talent natural…) tard o d’hora, a tots ens toca untar-nos les mans amb magnesi (esforç i valor) i tirar amunt per assolir els nostres objectius. O simplement per sobreviure.

Ho fem amb un matalàs on caure si fallem en l’intent (per exemple els pares, la família i els amics). Encordats a algú en qui confiem (per exemple la nostra parella) malgrat que de tant en tant algun “saque” ens faci sentir insegurs. O en mode lliure integral, totalment en solitari, pels que no tenim ajudes de cap mena (voluntàriament o no, com per exemple els pobres).

Feu-vos-en a la idea. Tots som sargantanes en potència. Tots som víctimes de la gravetat. No tenim alternativa. Cap de nosaltres la té. Toca escalar. D’això va el capitalisme. D’això es val. D’això viu. (No patiu, si pugem més del compte, el poder és savi, ja ens farà caure).

El nostre lloc de procedència, la nostra ambició, l’atzar… són tants els factors que determinen la modalitat que acabarem practicant. Bloc, psicobloc, esportiva, tradicional. Cap d’elles està exempta de perills. Cap d’elles resulta fàcil. Només cal que recordem tres coses; 1: el que pica no és la disciplina, sinó el grau. (la dificultat). 2: qui no arrisca, no pisca (entenent per piscar, fer de somnis, realitat). 3: cal estar disposat a caure (ja sabeu, res és segur, excepte la mort).

Piulets, peus de gat, mosquetons, grampons, reversos, arnès, cordes, politges, vertigen, tascons, reunions. Nus dinàmic, nus ballestrinca, nus del vuit, nus d’alondra, nus machard, nus de gaza. Resistència, força, tècnica, intel•ligència, lògica, planificació, paciència, experiència. Igual us penseu que us estic parlant d’escalar. Però igual us estic parlant de la vida.

Estudis, tensió, coneixements, ofici, cursets, vies alternatives, temps lliure, estrès, fatiga, rutines, cicatrius. La família, els amics, la parella, els coneguts, els companys de feina, els veïns. Diners, estabilitat, festa, treball, seguretat, esport, passió, amor, sentiments, somnis, emocions. Igual us penseu que us estic parlant de la vida. Però igual us estic parlant d’escalar.

Una grimpada, un 5+, un 9A. Un dilluns, un dimarts, un dimecres. Un examen, una entrevista de feina, una festa. Una cresta, una agulla, una paret de gel. Un dijous, un divendres, un dissabte. Una hipoteca, un cotxe nou, un viatge. Una big wall. Un diumenge. Un fill.

I així 52 setmanes a l’any. Tota la vida. De reunió en reunió. D’objectiu en objectiu. Sense descans. Arriscant. Conservant. Gaudint. Patint. Triomfant. Fracassant. Però escalant. Sempre escalant.

Que escalar és una forma de viure?
No, més aviat, viure és una forma d’escalar.

Només cal que ho tinguem tan clar com en Mark Twight:

Por suerte yo escalo para mi, no para ellos.

 

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?
Categories Esports