CORDONS, QUINES SABATES

Jo quan era adolescent tenia una “Scottex” de 49cc. No, no m’he equivocat en escriure la marca de la moto, el que passa és que com que anava com el cul, la vaig acabar rebatejant amb aquest mot, diguem-ne afectuós.

Espereu, ben mirat, tampoc sé perquè us explico aquesta anècdota, de fet, no és rellevant envers la història que vull compartir amb vosaltres. Bé, ejem, confio que almenys haurà servit per trencar el gel.

Em dic Ignasi Sabata, sóc el segon fill d’una humil família treballadora que vivia al número tres del carrer del Virrei Avilés, a tocar del riu Mèder, al barri del remei de Vic. Bé, segurament el meu germà bessó, en Lluís, discrepa sobre això de què sóc el segon, però com que el relat és meu, que es foti, que carai.

El nostre pare, sabater de professió, no venedor, sinó reparador i fins i tot inventor o dissenyador, la terminologia no fa l’ofici, des de ben petits ens va deixar clar que si no pencàvem, no hi hauria paga setmanal. Així que a contracor, tant jo com el meu germà ens vam iniciar en l’apassionant món de les sabates per interès, més que per vocació, l’estiu del 1994.

Reconec que al principi la feina no em va entusiasmar, clar que el nostre pare ens encarregava tasques repetitives i més aviat fàcils, suposo que per manca de confiança i això no va ajudar gaire. Així que aquell primer estiu, bàsicament, el vam dedicar a polir i abrillantar les sabates abans de tornar-les als seus legítims propietaris.

Val a dir, que el meu germà, un al·lucinat de les pel·lícules, s’ho va agafar amb més filosofia que jo i fins i tot, en secret, va batejar al nostre pare amb el nom de Miyagi. Pobre il·lús, es pensava que seria el pròxim karate kid, per això cada vegada que el meu pare li deia el que havia de fer, ell responia “si sensei”.

Quin riure, fins i tot treballava amb una diadema esportiva al cap. Ai senyor, quins records.

No va ser fins a l’estiu següent, l’any 1995, un dia que el meu germà havia sortit a fer un encàrrec per la mare, durant el meu descans, mentre jo escoltava alguns dels èxits musicals del moment al meu walkman marca Philips de color vermell llampant, tot fullejant una revista de motos i queixalant un oliós entrepà de pernil salat, que el meu pare em va posar la mà a l’espatlla i em fa fer un gest per parar la música.

Venia del taller que teníem a la rebotiga confrontant al menjador de casa nostra i subjectava entre les mans unes elegants sabates de taló d’agulla, blaves i amb un petit llaç negre, just entre l’escot i la puntera, quan tot mirant-se-les em va dir:

– Fill, t’has posat a imaginar mai, com deu ser la persona a qui llustres les sabates?
– Doncs la veritat és que no –vaig dir-li amb la boca plena i sorprès amb la pregunta.
– Jo infinitat de vegades. Sempre he pensat que les sabates són el pedestal de les persones, que diuen molt sobre la personalitat de qui les llueix. Per exemple, la dona que porta les sabates que tinc entre les mans, me la imagino espigada, alta, rossa, amb ulls ametllats i delicada. De família benestant, casada amb un advocat de renom i més que presumida, elegant.
– Renoi –vaig contestar-li instintivament –sí que t’arriben a dir coses unes simples sabates.
– No em creus oi? Fem una prova –va dir-me amb els ulls espurnejants mentre es dirigia al taller i en sortia amb unes sabates de noia, planes i de color vermell. Me les va donar i en acabat em va demanar que li fes una breu descripció de com m’imaginava a la seva propietària.
– Ostres, jo que sé pare, no se m’acut res.
– Concentra’t i relaxa’t. Tanca els ulls mentre les palpes i quan la visualitzis, descriu el que la teva imaginació està projectant al teu subconscient –va dir-me el pare amb veu tènue però molt segur de si mateix.
– Morena, ulls verds, mmm… prima tirant a anorèxica, capritxosa, jove, més o menys de la meva edat, repipi, estudiant exemplar i creguda –les paraules van brollar dels meus llavis com l’aigua d’una font, sense cap mena d’esforç.
– Molt bé fill, doncs ara, si vas al taulell, podràs comprovar els teus dots de visionari, perquè la noia en qüestió, està esperant que li portem les sabates –va contestar-me el meu pare enriolat, mentre jo notava com se m’encenien les galtes.

Quan la vaig veure el cor em va fer un salt. Vaig mirar-li els peus, anava amb xancletes. Si el pedestal són les sabates, vaig pensar, estic davant la noia dels meus somnis, senzilla, pràctica i amb un punt de rebel·lia. Era morena, prima i jove, però els ulls els tenia blaus no verds. Portava una funda de guitarra penjada de biaix i subjectava un casc de moto entre les mans. En aquell instant, em va semblar la noia més atractiva del món.

Li vaig entregar les sabates que m’havia donat el meu pare, intentant contenir la baba que s’acumulava a la meva boca com l’aigua d’una banyera a punt de desbordar-se. En acabat, bocabadat, vaig contemplar a través del finestral de la botiga com pujava a la seva moto i s’allunyava a poc a poc.

Llavors, em vaig mirar els peus, quin desastre, si el pedestal són les sabates, jo vaig descalç, vaig pensar. Quina imatge es deu haver endut de mi?

Uns anys més tard vaig lligar caps, la dona que havia descrit el meu pare en realitat, a grans trets, era la meva mare, i segurament, inclús les sabates devien ser seves. El propòsit del meu pare amb tot allò, no havia estat altre que donar-me una lliçó de vida, ensenyar-me a creure.

A creure en mi, en les meves possibilitats i en la màgia que ho envolta tot, quan el que fem, ho fem amb veritable passió.

Des d’aleshores que sempre més ho he tingut clar, el pedestal són les sabates, però l’aparador som les persones.

Per això ja fa temps, que confio en els que van descalços per voluntat pròpia i desconfio dels qui tenen moltes sabates.

Jordi Martínez López