DUAL

Sóc un nen atrapat en els somnis de grandesa d’un home, i sóc un home atrapat en la grandesa dels somnis d’un nen

Aquesta és la frase que encapçala la pàgina qui sóc de la meva web.

El síndrome de la ceba:

El nen és el nostre jo original (el bulb autèntic). Com més l’amaguem al nostre interior, més ens costa plorar. Com més capes ens separen d’ell, adolescència, maduresa… més difícil se’ns fa saber qui som en realitat. A nosaltres i a la resta.

De petits, el temps sembla infinit, els nostres pares immortals, la vida senzilla. Llavors arriba l’acnè i tot canvia.

Tot són gàbies.

Un amic de peluix, herois de plàstic, ídols de cartró, referents de carn i ossos i llavors res. Perdem el costum d’admirar.

Deia el cèlebre púgil Muhammad Ali:

No comptis els dies, fes que els dies comptin

Malauradament, per molts de nosaltres, la primera part de la frase és la que apliquem quan som adults, la segona part és la que apliquem quan som petits.

La fotografia que encapçala aquesta publicació plasma amb imaginació el que intento explicar-vos mitjançant aquestes paraules. Que no hi ha persona més viva que aquella que per dintre encara és un nen.

Ell és qui colpeja al nostre interior talment com si fóssim una pinyata quan alguna cosa ens cega. L’instint que procura fer de brúixola al robot. El pal de paller. Que tenaç, aguanta dempeus quan l’home/dona s’enfonsa davant els contratemps del dia a dia.

Ell és la llavor, nosaltres només el fruit. Si ell no arrela, som història.

Sabrem que encara batega dins nostre mentre els somnis ens abracin. Mentre a l’albada ens brillin les pupil·les. Mentre destil·lem la il·lusió pròpia d’una nit de reis davant d’un nou repte.

O i tant, de la seva mà, la vida esdevé una aventura. Salvatge, malgrat els peròs. Bàsicament perquè el seu rellotge no està fet d’hores, sinó de moments. Sí, un nen no necessita conjugar el futur simplement perquè no el contempla, i aquest fet el fa lliure. Extremadament lliure.

Es considera que el món de mai més que James Mattew Barrie ens va regalar a principis del segle XX mitjançant el cèlebre personatge de Peter Pan, és una manera de fugir de la realitat, una manera de no acceptar les responsabilitats que suposadament ens pertoca assumir en fer-nos adults.

Jo, per contra, ho veig com una manera de fugir del món del sempre més. De tornar a mi per impregnar-me de l’essència infantil que necessito com l’aire que respiro. Perquè honestament, sense el nen, a mi la vida em resultaria insulsa.

Feliç 2020

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?
Categories Societat