EL COREÒGRAF DEL SILENCI

El vent, en una mena de truc de màgia de la mare natura, va arremolinar un grapat de fulles del terra, seques i esgrogueïdes, que durant uns instants, suspeses en l’aire, van dansar amb ell al ritme de la seva força, tot ressuscitant la seva enyorada i agitada vida entre les branques.

Llavors, satisfet aquell arravatament de fúria, satisfeta aquella ràfega de poder, va tocar el dos. Xiuxiuejant en argot terra, això sí, la ferma promesa de què tornaria.

Va ser aleshores que el silenci va recuperar la plena hegemonia. L’hegemonia que el vent,  talment com un subtítol en mig d’un documental, havia trencat breument i que en part, havia aconseguit robar-li ufanament el protagonisme.

Després, amb parsimònia, va reconquerir el que havia estat seu i ho va impregnar tot de nou amb les notes mudes de la seva eterna simfonia, la que ressona i ressona per tots els racons de l’Univers. 

De mica en mica, va congelar el temps i el moviment, els sons i els sorolls i va convertir la vida en una mena de postal, en fotogrames d’una pel·lícula de final incert, circumstancialment en mode pausa. 

Fins que de nou, el vent, fidel a la seva promesa, va tornar, va prémer el “play” i en una mena de bucle repetitiu, va pentinar l’herba dels prats, va fer onejar la roba estesa del balcó, va sacsejar les copes dels arbres del jardí, plenes a vessar, i va intentar girar les pàgines del llibre que la Clara sostenia entre les seves mans, que meravellada, contemplava aquell espectacle captivador.

Finalment, va arremolinar si fa o no fa les mateixes fulles que la darrera vegada, les fulles seques i esgrogueïdes que amuntegades, reposaven a prop del banc on la Clara feia una bona estona que intentava llegir, fent-les sentir vives un altre cop. 

La Clara, a qui una frase del llibre l’havia fet contemplar l’horitzó i que des d’aleshores estava com hipnotitzada, s’ho mirava bocabadada. 

I així, abstreta amb aquell reguitzell de petits miracles que s’esdevenien cíclicament al seu voltant, va passar-se el matí. Rellegint una vegada i una altra aquella frase, intentant copsar el seu significat, sense adonar-se’n que ella, al no fer res, només amb la seva quietud, ja feia estona que havia esdevingut còmplice del silenci:

“El vent és el coreògraf del silenci, el que posa moviment a la música i a la lletra de la seva cançó. Recorda-ho quan el silenci t’embolcalli, si vols gaudir-lo plenament”.

Jordi Martínez López