FUTBOL CASOLÀ

Aquelles velles rajoles verdes clapejades de blanc eren ideals. Sobretot a l’estiu, per la frescor que emanaven. Semblaven un camp de futbol de ratlles desordenades, gespa curta i superfície dura. Les juntes determinaven el terreny de joc. Normalment, fet a mida de l’envergadura dels meus braços.

El millor botó del costurer de la meva mare feia de pilota. Havia de ser gruixut i lleugerament ovalat per afavorir que llisqués suficientment però no excessivament per terra. El color no importava gaire, tot i que si n’hi havia, procurava que fos blanc i de quatre forats, millor estèticament que no pas dos.

Dissortadament, no era prou ràpid de mans per jugar amb “caniques” (bé, excepte els dies que el terreny de joc era una catifa, aleshores sí).

Les porteries eren els extrems retallats d’una caixa de sabates, suficientment amples per poder-se sostenir dretes a terra i suficientment altes per ser proporcionals a la mida dels jugadors.

Normalment solien ser marrons, fermes i evidentment sense xarxa. En realitat semblaven enormes en comparació amb els jugadors que a excepció de dos, sempre estaven estiregassats a terra esperant una oportunitat per intervenir a la jugada de torn.

Els jugadors eren cromos. Els repetits d’alguna col·lecció i que no havia perdut jugant al palet, ja fos d’alguna Eurocopa, d’algun Mundial o de la lliga. A més, per donar protagonisme a tots els jugadors, els equips eren de cinc jugadors.

Clar que també hi havia reserves i canvis. Ja que algun cromo (la marca i el disseny hi feien molt), per desgast, partit a partit, s’anava doblant de les cantonades que lliscant per terra, xutaven el botó però també les juntes mal anivellades de les rajoles.

Era un visionari. Ja que tant l’Alemanya de Matthäus, com l’Anglaterra de Lineker, com l’Holanda de Van Basten ja jugaven per terra amb un estil de toc cruyffista. Només quan no tenia massa temps per jugar o m’apressava la gana, el futbol directe s’imposava al futbol de combinació i les individualitats s’imposaven al col·lectiu. Això sí, res de pilotes per dalt, com a molt, pilotes a l’espai.

Jo era l’entrenador dels dos equips, el comentarista, l’àrbitre i l’enfervorida afició que aclamava als seus ídols quan aquests feien algun gol. Tot alhora. Cap partit durava el mateix, tot i que hi havia un calendari, amb rondes classificatòries, eliminatòries i final. Fins i tot pròrrogues i penals.

Renoi, avui dia, encara desconec quin fabulós algoritme feia servir la meva prodigiosa imaginació per determinar quins jugadors feien els gols i quins equips es classificaven. Us ho prometo, les meves mans no eren més que els mers instruments de les seves decisions, jo simplement em dedicava a executar la seva voluntat.

Em podia passar hores i hores agenollat a terra, convertint una reduïda parcel·la de la meva habitació en els millors estadis del món. Mirant, retransmetent i protagonitzant èpics partits de futbol que encara guardo a la memòria. Replets de gols espectaculars, parades increïbles i driblis al·lucinants.

Ho sé, per alguns de vosaltres estic parlant de la prehistòria de les consoles. Ho sento, és el futbol amb què vaig créixer.

Rememorar-lo, reviure’l de tant en tant, pren de nou la guspira que va donar origen a la meva passió envers ell. Ja que com he dit en més d’una ocasió a algun dels equips que he entrenat; de vegades anar endavant és anar enrere i de vegades anar enrere és anar endavant.

 

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?
Categories Esports