FUTBOL NO ÉS INSTAGRAM

Prou selfies.
Radiografies:

Fama, diners, glamur… sí.
Nervis, tensió, desenganys… per descomptat.
Traïcions, conspiracions, manipulacions… també.
Esforç, compromís, solidaritat…mmm

En l’àmbit professional i en l’àmbit amateur.

Deia Abraham Lincoln:

Pots enganyar a tot el món durant un temps. Pots enganyar a alguns tot el temps. Però no pots enganyar a tot el món tot el temps

No ens enganyem. El futbol ja no és l’esport del poble. És un negoci.

Categories en detriment de categoria.

Ni integritat, ni valors, ni codis d’honor. Ara tot s’hi val. Creieu-me, sé de què parlo, ho he viscut a la meva pròpia pell.

Amiguisme, interessos, medalles.
Futbol precuinat.

L’ESPORT REI, és des de fa temps un regne més de l’egocentrisme.
EQUIP? L’antiga corona del rei. La nova? L’èxit, al preu que sigui.

La pedrera omple la cartera, la cartera buida la pedrera. Aquest és el nou cicle vital de molts clubs, inclús de poble.

Sentiments? Història? Colors? Parides. Com diu la Rosalia, “només vull veure bitllets de 100”.

Joc entre dos equips d’onze jugadors cadascun, l’objectiu dels quals és fer entrar en la porteria contrària una pilota que no pot ser tocada amb les mans ni amb els braços, excepte pel porter en la seva àrea de meta

Aquesta és la definició de futbol segons la RAE. Senzilla, com ho ha estat aquest esport des del 1864.

No, no és el futbol el que ha canviat. El que ha canviat és la mentalitat de moltes de les persones que el gestionen, que el segueixen i que el practiquen.

En dubteu? Reviseu les vostres xarxes socials, YouTube, revistes especialitzades… i mireu qui protagonitza últimament les grans gestes, les més inspiradores, les més emotives. Solen ser desconeguts, no ídols mediàtics. Amants del futbol, no fanàtics. Fans del futbol, no fans de si mateixos.

Deia fa poc Sadio Mané en unes declaracions (jugador senegalès del Liverpool):

¿Por qué iba a querer diez Ferraris, 20 relojes de diamantes o dos aviones? ¿Qué harían estos objetos para mí y para el mundo? No voy a usar mi dinero para comprarme un Ferrari, ayudaré a mi gente.

No conec Sadio Mané en persona, tant de bo, però veig en les seves paraules al nen que va començar a jugar a futbol, no l’home que s’hi guanya la vida.

Somiar és gratis, fer realitat els somnis no.

Estimo aquest esport, molt, moltíssim. M’apassiona d’ençà que tinc memòria. No sabria dir-vos per què. Suposo que el porto a la sang. Imagino que per això sempre que faig una mirada retrospectiva, apareix una pilota. Alineacions mítiques, gols llegendaris, records increïbles, i el millor de tot, amistats, moltes d’elles per sempre.

El futbol va ser durant molt de temps el bressol del meu somni més anhelat, de vegades un refugi, de vegades una escola de vida, però mai una excusa per justificar comportaments hipòcrites. Valoro molt tenir objectius, ser competitiu i ser ambiciós, però encara valoro més ser noble i just en la consecució d’aquests objectius.

Sóc conscient que el futbol és un reflex de la societat en què vivim i també sóc conscient que per alguns i algunes, igual també sóc un il•lús per la meva forma d’entendre’l. Potser sí, potser no, vés a saber.

Fa poc, poquíssim, un amic, segon entrenador de l’equip del qual vam dimitir després de 4 setmanes descoratjadores, va dir-me pocs minuts després de presentar la nostra renúncia a la directiva:

M’alegra veure que quinze anys més tard, la persona amb la qual vaig jugar durant 3 anys a futbol no ha canviat. M’alegra veure que segueixes sent honest i respectuós com aleshores

Per mi, aquestes paraules tenen més valor que qualsevol títol. Molt més. Que malgrat els entrebancs que ens posa la vida la gent encara et reconegui…

Sí, pels fills i filles de persones així val la pena seguir lluitant pel veritable futbol. No pel que ens venen els mitjans, sinó pel que s’aprèn als carrers. No pel que fomenta l’individualisme, sinó pel que fomenta la convivència.

Potser sóc un romàntic, però mirant-m’ho amb perspectiva, ara m’adono que sóc un afortunat. Perquè vaig ser feliç jugant a futbol. Però sobretot, perquè sense adonar-me’n, corrent darrere una pilota em vaig convertir en qui sóc avui.

Així que, no sé si serà amb un 4-3-3, amb un 4-4-2 o amb un 4-2-3-1, però prometo que tard o d’hora tornaré a les trinxeres de les banquetes per defensar el meu futbol (i el futbol de molts). El futbol amb què vaig créixer. El futbol del principi i dels principis. Ja sabeu, l’esport, no el negoci, el futbol de sempre, no només el d’instagram.

Mentrestant, “You’ll never walk allone” estimat futbol, “never”.

 

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?
Categories Esports