HI HAVIA UNA VEGADA

Hi havia una vegada, filla d’una estona i un moment, que anhelava més protagonisme, així que va decidir fer una visita al totpoderós temps.

  • Tu diràs – va dir el temps – quin és el motiu de la teva visita?
  • El meu estatus – va contestar una vegada -.
  • El teu estatus? I doncs? No acabo d’entendre quin és el problema.
  • Doncs que no vull ser una vegada. Si almenys pogués ser la primera vegada. O l’última vegada… però una vegada?
  • Que té de dolent ser una vegada?
  • La brevetat, l’anonimat, la vulgaritat de la meva existència… cal que segueixi?
  • Podries ser menys, benvolguda una vegada i malgrat tot, ser eterna.
  • Si clar, no sé pas com – va respondre una vegada amb desídia i alhora amb menyspreu -.
  • Podries ser efímera com un impuls. Fugaç com un pensament. Fugissera com un record.
  • I que té això d’etern?
  • Un petó, una idea, una vegada memorable.

En escoltar aquestes darreres paraules, els ulls d’una vegada es van omplir d’esperança. “No està tot perdut”, va pensar. El temps té raó, hi ha petons que han canviat el curs de la història. Idees que han revolucionat el món. Una vegada memorables tan intenses, que reviuen al cap dels seus inquilins una vegada, i una altra, en una simbiosi que resulta colpidora.

Abstreta i emocionada, una vegada va deixar volar la imaginació com mai…

Fins que de mica en mica, un murmuri agradable va donar pas a un brunzit molest, que quan una vegada va obrir els ulls, ja havia esdevingut un crit solemne secundat per crits del mateix parer.

Al seu costat, el mes de febrer, amb els seus vint-i-vuit dies a flor de pell gesticulava exaltat. Com també ho feia un instant moribund i una broca de segons maquillada de minutera. Tots, li reprovaven la seva conducta egoista.

  • El temps és or una vegada – li retreien de males maneres – si vols més poder posa’t a la cua maca.
  • Toca el dos, el teu destí és viure sense pena ni glòria una vegada, madura i accepta-ho.

De sobte, el temps, que contemplava l’escena cada cop més remolinat a la seva cadira, incrèdul i decebut davant d’aquella conducta impròpia dels seus, es va aixecar com un ressort del seu tron i va exclamar:

Família, us equivoqueu de fit a fit. Jo no sóc or. Sóc vida. Així que viviu. No feu com els humans. Aprofiteu-me, en lloc d’intentar aprofitar-vos de mi. Poder no és fer que la meva companyia sigui perpètua, poder és fer que la meva companyia sigui inoblidable.

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?