INSPIRACIÓ, ON T’AMAGUES?

Clinc. En Lluc acciona la palanca del rodet, el mou cap a la dreta bruscament, gira la rodeta, es treu les ulleres i inclinant-se en direcció al full de paper, rellegeix el que acaba de teclejar. Fa una ganyota de desaprovació amb la boca, l’estira, el premsa fort entre les mans i el tira a la paperera. Pel capbaix, ja són una dotzena de volves de foli les que s’hi amunteguen. En acabat, agafa un cigar que té a mitges, l’encén, pipa profundament i mira per la finestra. 

Desanimat, entre enllefernades de ditades i gotes de pluja, que amb l’ajuda del vent ja fa un parell d’hores que tamborinegen compassadament contra el vidre trencant la seva concentració, busca inspiració. Però ni rastre, segueix desapareguda en combat. Transcorreguts uns segons, mira en direcció a la màquina d’escriure, arrufa el nas, sospira, creua les mans al clatell i fent equilibris, es balanceja sobre les potes de darrere de la cadira que de tant en tant cruix, com qui fa el mandra i li espeteguen els ossos.

Finalment, s’aixeca, murmura i comença a caminar erràticament per l’habitació. Al cap de poc, s’atura. Contempla com el foc consumeix el cigar, vermells hipnòtics de diferents intensitats que semblen respirar en mig de la cendra. Gira sobre si mateix. Una taula massissa amb torres de llibres per llegir al ben mig de la sala. Prestatgeries amb lloms de diferents gruixos i colors a les parets laterals. Una llar de foc, plena de llenya crepitant a la paret oposada al seu escriptori. Una enorme i desgastada catifa de sanefes simètriques que cobreix gairebé tota la superfície del terra, i al sostre, una barroca llum d’aranya repleta de bombetes que simulen espelmes i que dibuixen ombres arreu. 

Inspiració, on t’amagues? 

S’activa, recol·loca alguns llibres que sobresurten més del compte respecte a la resta i que en la seva opinió, trenquen l’harmonia que governa les prestatgeries. A l’atzar, fulleja algun exemplar, llegeix algun fragment en veu alta i llavors el torna a endreçar. Seguidament, emocionat, encara amb els passatges a flor de pell, s’encamina de nou cap a la finestra, on dempeus, observa l’exterior. La mirada perduda. La mà a la barbeta. Música, exclama, la música segur que m’inspira. Sempre ho ha fet.

Busca les sabatilles, es nua la bata per protegir-se del fred i baixa corrents al pis inferior. Ni tan sols mira que hi ha al tocadiscs. El posa en marxa i se’n va cap a la cuina. Fa estona que els budells li rondinen, són les quatre de la tarda, no ha menjat res des de les nou del matí. Igual ja va sent hora, pensa. Un parell de llesques de pa de pagès amb oli i sal i un tall de fuet per acompanyar i pam. Inexplicablement, al cap de poques notes, entre eufòric i afligit, gelós envers el seu autor per la força que transmet el que escolta, ja està taral·lejant la cançó que sona pels altaveus tot movent el dit índex a l’aire talment com un gran director d’orquestra. Se li posa la pell de gallina. Quin és el secret? Es pregunta.

Quan acaba de menjar, s’asseu al sofà i s’abriga amb una manta. Ja ho saps Lluc, li recorda una veu interior, és la inspiració qui et troba a tu, no al revés. Es palpa el front, té caparra però no febre, necessita reposar, esbargir-se, té les neurones cansades de barrinar. Així que es rendeix, segueix escoltant el disc, deixa que les melodies l’embolcallin, que el transportin, que li facin de pont al món dels somnis. Que el portin allà on la imaginació té carta blanca. 

Fa poc ha llegit en algun lloc que l’escriptura és la frontera entre la història i la prehistòria. Així que condicionat, somia amb muses, amb estilogràfiques, amb escrivans. Amb coves plenes de grafitis primitius, amb cavernícoles, amb dinosaures domesticats. Amb lletres salvatges domades per abecedaris, amb paraules alades fent niu en contes i poemes, amb frases serpentejant per pàgines en blanc abans de ser tatuades per sempre més en llibres de papir. Amb jeroglífics alletant mots, amb llenguatge de signes instruint dits i mans, amb tribus ancestrals pintant-se el cos al voltant de fogueres de flames gegants. Amb cartes d’amor, amb pergamins, amb cançons. Amb murs de gomes d’esborrar, amb grafies desconegudes, amb mans tacades de tinta, desbocades al galop de bolígrafs intrèpids. Amb il·lustres escriptors i escriptores passejant del braç de la inspiració. Inspiració, inspiració, inspiració.

Una mena de descàrrega elèctrica li recorre l’avantbraç dret i és desperta. D’un espasme. Al principi se sent desorientat. Res, just un petit instant, però suficient per desconcertar-lo. No recorda amb exactitud el que ha somiat, només quatre pinzellades. Flaixos aparentment inconnexes. S’incorpora, el disc segueix voltant sobre el plat però ja no sona música. El para. Es prepara un cafè i torna al pis de dalt. Quan obre la porta els darrers raigs de sol del dia s’esmunyen per la finestra formant una mena de teranyina lumínica per tota l’habitació. Allarga la mà que no sosté la tassa, la introdueix lentament en mig del que semblen partícules ocres de pols flotant a l’aire, tanca els ulls i inspira. A correcuita, s’asseu davant la màquina d’escriure. Un minut. Dos. Cinc. Deu. Res, inspira però no s’inspira. Desesperat, s’encén un altre cigar.

Deixa la tassa de cafè, agafa un llapis, repica amb ell sobre la taula, deixa el cigar al cendrer, es posa el llapis a la boca, el mossega, li clava les dents, amb suavitat, el deixa sobre la taula, es passa les mans pels cabells, es posa les ulleres, busca la llibreta de notes, les repassa, infla els llavis, bufa. Mira de nou per la finestra. Ja és de nit. Merda, a fora ja és negre i jo segueixo en blanc, es lamenta.

S’aixeca en direcció a la llar de foc. Camina descalç, lentament i quan hi arriba, remou les brases que semblen palpitar amb cada contacte amb les pinces. Li passa pel cap tirar més llenya, però al final decideix que no val la pena. Sap que de vegades és millor deixar-ho estar i passar pàgina. Així que seu a la gatzoneta, allarga les mans i deixa que l’escalfor del caliu li penetri els palmells tot observant com un fil de fum s’enlaira, dansant sinuosament xemeneia amunt. Passada una estona, quan les cuixes li comencen a cremar, s’incorpora, va cap a la taula central on hi ha els llibres que té pendents de llegir. Remena una bona estona fins que en troba un amb les tapes negres que li crida l’atenció. L’agafa.

Desafia la màquina d’escriure amb la mirada. Has guanyat la batalla, però no la guerra. Tanca el llum i després la porta. Baixa de nou al pis inferior i s’estira al sofà. Comença a llegir el llibre de les tapes negres. Al principi amb desgana, capficat, amb l’orgull encara ferit per la seva manca d’inspiració. Però a poc a poc la trama el captiva fent que el seu entusiasme, incontrolable, augmenti amb cada paràgraf. Perd la noció del temps. Ara el seu món es redueix a la pila de pàgines que sosté entre les mans. És incapaç de pensar en res més. 

Un parell d’hores més tard, la intensitat de la història que llegeix el té esgotat, així que a poc a poc la vista comença a trair-lo, fent que les frases cobrin vida i surin pel llibre, xarbotades de tant en tant per algun rampell que el sacseja i que les reordena. S’aixeca les ulleres i es frega els ulls amb els nusos dels dits alhora que badalla. Repetidament. Però li resulta impossible contenir els cops de cap, cada cop més apassionats, cada cop més freqüents, cada cop més perllongats. Fins que finalment, la son l’atropella i el deixa inconscient a la cuneta de la imaginació. Atrapat sense saber-ho, en algun lloc entre la realitat i el llibre de tapes negres que ara reposa obert al seu pit a punt de caure a terra.

Somia amb un hospital, ple de pacients moribunds fent-se transfusions d’inspiració, connectats a sèrums que contenen sopes de lletres. Les que intentaran casar per pronunciar les seves últimes paraules. Amb nens i nenes passejant pel parc de la mà dels seus pares, llepant clàssics com: Alícia en el País de las Maravillas, Oliver Twist, o, Viaje al Centro de la Tierra en forma de gelat. Amb restaurants servint als seus comensals trilogies en format menú i best-sellers a la carta, sempre en funció dels paladars, de la butxaca i de la gana. Amb adolescents prenent granissat de Harry Pooter, de A Dos Metros de Tti, o de Cazadores de Sombras i flirtejant entre ells amb les mirades espurnejants pròpies d’aquesta edat. Amb adults tirant a la batedora exemplars del Codigo Da Vinci, La Chica del Tren o El Alquimista, esprement-ne tot el seu suc per intentar agafar forces pel dia que comença.

I somia amb la seva Olivetti de color verd, on talment com un espectador a vista d’ocell, contempla com els seus dits dansen per sobre de les seves tecles al ritme de la inspiració, convertint el blanc en text, alhora que per la finestra plena d’enllefernades i de marques de gotes de pluja, contempla com el sol d’un nou dia il·lumina l’horitzó.

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?