LA MARE QUE EM VA PARIR

El pare et va fer una santa, jo i els meus germans una heroïna.
Els teus néts i netes… Llegenda.

Has estat, ets i seràs, panacea de tots els mals haguts i per haver. De vegades més per voluntat que per coneixements. Però renoi, cal ser-hi, i tu, tu no tan sols hi ets. Et multipliques.

Sé de bona tinta que la perfecció et té enveja. Exactament la mateixa que jo sentiré envers l’eternitat quan se t’emporti. Malauradament. Inevitablement.

T’estimo, t’estimo, t’estimo. Perdona’m per no haver-t’ho dit més sovint. Ja em coneixes, sóc ric en paraules escrites, però segons per què, pobre en paraules pronunciades. De demostrar-ho, més que de dir-ho. En fi, que t’haig d’explicar.

Defectes? Tu? No. Vicis, manies, costums… però defectes? Cap ni un. Bé, potser un:

Donar-me infinitament més del que mereixo.

Infermera, psicòloga, assessora de moda, dietista, mestra, comptable, consellera… i dius que no tens estudis.

Renoi, però de quina pasta estàs feta?

Còmplice dels meus capricis. Advocada de les meves malifetes. Fan dels meus somnis.

I sobretot, refugi sense preguntes.

Ai mare, quina PACIÈNCIA la teva.

Saps, de vegades, m’he preguntat per què el cuinat més senzill del món, és tan diferent si el cuines tu que si el cuino jo. Crec que ja he descobert quin és l’ingredient secret:

Tu el cuines amb amor. Jo el cuino amb pressa.

T’admiro. Ets un mirall. Un exemple.

Perdona’m per fer-te enfadar, per fer-te patir i per no dedicar-te més temps. Sé que sona a excusa, però ai qui tingués més vides…

Però sobretot, perdona’m per si arribat el dia, no tinc el valor per enyorar-te com et mereixes. Ho sento. No sóc tan fort com tu. Ho aparento, però no.

Acabo.

Gràcies per existir.
Gràcies per fer que jo existeixi.
I Gràcies pel teu amor incondicional.

La mare que em va parir.

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?
Categories General