MILIONS CONTRA MILIONS

Milions contra milions. Aquest és l’escenari.

A favor de qui es decantarà la balança?

La batalla està servida.

Els púgils?

Milions de persones pobres, envers persones riques amb milions.

Quadrilàter? El planeta terra.

L’àrbitre de l’esdeveniment? Els diners.

Els jutges? El poder (jutge principal), la ciència i la religió.

Espectadors? Onze bilions, pel camí de dotze. Aforament desbordat.

Defensa el títol? L’ostentació.

Aspira al títol? La vida. La seva continuïtat.

Speaker? L’esperança. Sempre optimista.

Sona la campana. Vinga va. Som-hi. Que comenci l’espectacle.

A priori sembla un combat totalment desigual. Un David contra Goliard en tota regla.

Ara per ara els milions de persones pobres estan contra les cordes. Una vegada més. De fet podríem afirmar que ja és tradició. Fa segles que fan tentines sobre la lona.

Ho han provat amb una llarga llista d’entrenadors; Autarquia. Monarquia. Oligarquia. Comunisme. Capitalisme. Feudalisme. Dictadura. Democràcia. Malauradament el resultat sempre ha acabat sent similar. El cos masegat, el nas trencat i un ull de vellut. De vegades el dret, de vegades l’esquerre.

És com si allò de “posar l’altra galta” només fos cosa d’uns quants. I tots sabem qui són aquests quants oi?

Coi de pobres, és que no pensen tirar mai la tovallola? Murmuren uns adinerats.

La grada és un clamor. Els apoderats del púgil defensor fan cas omís. Com sempre. L’aspirant ha perdut la protecció bucal (els polítics). El defensor del títol, naturalment, ho aprofita per acarnissar-se amb ell. Final del Round 20. Un petit descans i pel Round 21.

Un espontani salta al quadrilàter. S’entrebanca amb les cordes i cau. És el canvi climàtic. La gent riu. Rics i també molts pobres. Els hi fa gràcia. Desgraciat, pensen.

Es reprèn el combat.

El defensor ataca. L’aspirant es protegeix com pot. Tira d’instint. Més que presentar resistència, sobreviu. Entoma un cop darrere l’altre. Quant aguantarà? Potser va sent hora de canviar d’estratègia. Colpeja coi, diu dempeus un tímid fil de veu entre el públic que de seguida és silenciat per les forces de seguretat del recinte.

D’altres espectadors assenteixen amb el cap, té raó, fixeu-vos, sempre que l’aspirant alça els punys és per protegir-se, mai per atacar.

Se’l veu fatigat. A punt de doblegar-se. Afortunadament, de cop i volta el combat s’interromp. L’aspirant sospira alleujat. De nou, el mateix espontani salta a la lona. Aquesta vegada però, sorprenentment, no està sol. Aquesta vegada és menys la gent que riu.

Aleshores, l’aspirant revifa, crida i s’encoratja, el defensor dubta, ambdós púgils, amarats de suor, miren el rellotge amb la respiració accelerada, la campana està a punt de sonar. S’acaba el temps (el veritable jutge del combat). El de tots.

Qui guanyarà el combat?

To be continued
O no.

 

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?
Categories Societat