RONDALLES D’ABECEDARI

La cara de l’Abecedari era un poema, no podia i sobretot no volia donar crèdit a la desgràcia, així que per enèsima vegada va dir a les lletres que es posessin en fila per ordre alfabètic, i esperançat, va tornar a passar llista. Però per a la seva desesperació, novament, en pronunciar la lletra “O”, es va fer el silenci.

L’Abecedari, enormement preocupat, va preguntar a les seves germanes vocals que ploraven tinta desconsoladament, si sabien on carai s’havia ficat la “O”. Si alguna d’elles era capaç de recordar en quina última paraula havia fet acte de presència.

Poder en un subjecte? Poder en un article? Poder en un adjectiu?

Res de res. Tant la “A”, encara en negreta des de la darrera paraula amb qui hi havia col•laborat, com la “E, amb posat cursiu i disfressada de <<Times new roman>> per a un imminent concurs literari, deien que no l’havien vista feia almenys un paràgaf. Mentre la “i”, amb talons per semblar majúscula i la “U”, encara maquillada amb els colors del garbuix d’un nen, corroboraven la versió de les seves germanes; tampoc l’havien vista, feia almenys un paràgraf.

Igual ha marxat rodolant– va dir la “Y”, incapaç d’ocultar la seva satisfacció pel que havia passat, frustrada feia temps, per no formar part de les vocals –està tan grassoneta– va afegir amb sarcasme. Alhora que la resta de consonants, especialment la “Z” i la “X” es descaragolaven de riure.

L’Abecedari, terriblement enfadat, les va castigar a totes tres, tancant-les en un dibuix de tres dimensions.

Estava vacunada contra el “típex” i les gomes d’esborrar oi?- va dir la “W” mentre es menjava un dònut, tot mirant-se amb un deix d’enveja la fina silueta de la “V”.

Crec que jo l’he vista en una sopa de lletres no fa gaire– va xiuxiuejar la “Q” a la “Ñ” (que torturava a la “N”, la seva germana, sense motiu). Pobre “Q”, ja es veia recollint-se la cua i fent de “O” circumstancialment. D´aquí que volgués guardar el secret.

Sí, totes ho esteu de vacunades– va esbotzar l’Abecedari, de mala gana, al mateix temps que buscava possibles solucions, fins que tot d’una va cridar- ja ho tinc, ja sé que farem.

Aleshores, l’Abecedari va agafar el telèfon i va trucar a les Matemàtiques, li va explicar la compromesa situació en què es trobaven i suplicant la seva col•laboració, li va demanar si us plau, que mirés si tenia algun zero de més en algun lloc, “encara que sigui un zero a l’esquerre” va dir-li, “només haurà de fer de O uns dies, fins que trobem l’original, segur que torna” va concloure.

Les Matemàtiques van buscar als suburbis de la memòria d’un humà, un decimal periòdic pur i li van extirpar el “0” que van trobar més a la dreta, “ara mateix només et puc deixar aquest” van dir les Matemàtiques a l’Abecedari alhora que li enviava una foto per WhatsApp. “És un zero que no ha vist mai una unitat, descendent això sí, de llinatge de calculadores, o sigui que al principi, quan li diguis que faci de O, igual et farà el número, tingues paciència”.

Va bé, envia-me’l de seguida si us plau –li va respondre l’Abecedari desesperat.

De seguida que el “0”, substitut temporal de la “O”, va arribar a casa de l’Abecedari, aquest li va donar la benvinguda i immediatament després de fer-li un exhaustiu reconeixement mèdic (en una òptica, on el feien anar lluny i a prop repetidament, per veure si la gent veia en ell una “O” o un “0), obviant qualsevol mena de presentació, el van posar a la classe de les vocals per aprendre tot d’elles com més aviat millor, amb el clar objectiu de poder fer de ”O” aquell mateix minut.

Tres dies per mil•lèsima de segon anava al gimnàs per agafar volum, dos dies practicava fonètica, i els altres dos feia classes de coreografia amb les consonants i la resta de vocals.

Fins que va arribar el minut del seu debut, malgrat que encara no es coneixia totes les coreografies de les paraules i tot i que havia mostrat alguns problemes d’orientació, l’Abecedari sabia que no tenia elecció, era conscient que segurament era una decisió precipitada, però preferia una “O” a destemps o tartamuda, que un espai buit en una redacció o un silenci en un discurs.

El “0” va començar amb bon peu, en una conversa quotidiana entre dos amics:

B0n dia Lluís, que tal ?

M0lt bé Marc, i tu?

Però a mesura que la conversa va anar a més i havia de sortir a escena més sovint i més ràpid, el caos, de mica en mica es va anar fent amo i senyor d’aquella quotidiana conversa on o no sortia o sortia a destemps, davant l’estupefacció dels seus oradors, que no trobaven cap mena d’explicació als seus errors de sintaxi:

M0lt bé j0 tamb0, ara anava a una entrevista de feina.

0stres m0lt b0, de quina feina es tracta si es p0t saber?

D0ncs mira, és un0 feina de c0mptabilitat en una 0ficin0 d’adv0cat0, pr_p del centre, el s0u està m0lt bé, i l’h0rar0 també.

Vaja, enh_r0b0na, me’n alegr0 m0lt per tu, esper0 que tingu0s s_rt i t’agafin, en f0, tinc pres0a, ja m’h0 expl0ques un altr0 dia, _k?

L’Abecedari, atònit, amb auriculars i mitjançant un monitor observava la conversa entre bastidors amb les galtes enceses de vergonya i les mans al cap. “Ara aquests dos humans es pensaran que estan bojos o alguna cosa per l’estil”, va dir en veu alta, “quin desastre, sort que ja s’han acomiadat”.

Zero” va cridar, vine cap aquí si us plau, ràpid. I mentre maquillatge li feia quatre retocs abans de tornar a escena, ja que un escriptor reclamava la seva presència al seu relat, l’Abecedari li repetia una vegada i una altra que es calmés, tot fent-li massatges relaxants a la seva corbada figura.

vés al compàs de les paraules, sense trepitjar la resta de lletres, no t’anticipis i deixa’t portar per la melodia de les frases, ànims, tu pots fer-ho.

Ring, ring. En mig de tot aquest desgavell, incrementant o tallant la tensió del moment, vés a saber, va sonar el mòbil de l’Abecedari, on a l’altre costat de l’auricular, el noble i distingit senyor Disseny li deia amb veu ferma i greu, que havia trobat un polissó a la seva paleta de dibuixos. Una “O”, que s’havia camuflat entre triangles, quadrats, i rectes, després de ser descartada en un càsting de cercles. “Ja està de camí” va dir-li, “reconec que té talent, però li fallen les formes” va dir abans de penjar.

Quan van trucar al timbre, l’Abecedari va obrir la porta esperitat, mentre la resta de lletres, les que no estaven ocupades en alguna conversa, algun escrit, o similar, esperaven expectants, ben bé darrere seu. Quan la va veure, la va abraçar afectuosament i aleshores la “O”, sanglotant, li va explicar a l’Abecedari que feia temps que somiava a ser un cercle, però que al càsting li havien dit que lamentablement era massa espigada per convertir-se en un, i que fins i tot, si es donava el cas, era poc espigada per fer d’el•lipse, “sóc una fracassada”, repetia sense parar, una vegada i una altra, “només espero que em pugueu perdonar”.

L’Abecedari, comprensivament, la va consolar i li va dir que ni molt menys era una fracassada. Ets una lletra excel•lent i una vocal fabulosa, els humans et necessiten i les teves germanes lletres també, en veritat t’entenc, va confessar, jo fa molts anys, quan en Jeroglífic, el meu difunt pare ens va deixar, durant molt de temps vaig voler ser Llenguatge de signes, com la meva mare. Però em va ser impossible, era incapaç d’estar en silenci, sempre que gesticulava era acompanyat de sons. Va ser justament aleshores, quan vaig entendre que tenia la vocació però no el do i és per això que d’aleshores ençà us he anat adoptant a totes vosaltres, perquè la meva empresa, l’empresa del llenguatge, avui dia sigui una realitat. Així que no hi ha res a perdonar, somiar és legítim.

I així va ser com la “O”, va tornar a formar part de la família de les lletres, retornant la normalitat a la vida de l’Abecedari i a la vida dels humans i el “0” que durant uns minuts va ser una “O”, majestuosament victorejat per les lletres va tornar al regne dels números, on les Matemàtiques, com a reconeixement per la feina feta, el va fer fixo en un teclat d’ordinador.

El paradís, paraules textuals seves. On afortunadament, no només podria estar al costat dels seus germans, els números, sinó que també podria estar envoltat de les seves noves i grans amigues, les lletres.

 

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?