SANT JORDI DES DE LA FINESTRA.

La videoconferència.

En Dracus és el primer a connectar-se a l’hora convinguda. Comprova el micròfon, ajusta l’enquadrament de la WebCam i en acabat es treu les ulleres (els anys no perdonen).

En un acte presumit, es llepa les urpes i s’allisa la cresta, una mica encrespada de tantes hores al sofà. Té els bigotis bornis i brases de foc entre les dents. (clar, tot el dia picant…).

Una prestatgeria que s’alça cap al sostre, repleta de llibres, li guarda les espatlles. De tant en tant alguna de les seves cries apareix efímerament en pantalla i li escup flames. Entre riures. Quant amor.

Així no es pot teletreballar” pensa, “coi de Covid-19, a veure quan s’acaba, s’està fent més llarg i confús que una telenovel·la de sobretaula”. Treu fum pels narius. Tanca els ulls. “Paciència” es diu, “tot anirà bé”.

El segon a connectar-se és Sant Jordi. Va vestit amb l’armadura, amb casc de barbera i manyoples (és un home de costums, ni guants ni mascaretes).

Acaba d’arribar del supermercat segons explica, d’aquí la seva aparença. Es renta les mans. Quan es treu el casc una barba canosa cobreix gran part de la seva cara. Fa dies que no s’afaita.

S’ha engreixat, es nota en la cota de malla, a punt de petar, de fet li fa de faixa. “No sé si podré pujar a llom d’un cavall quan s’acabi el confinament” pensa. És pensar-ho i atansar-se a la nevera. Llom. Es renta les mans.

Al seu darrera hi ha pisos de paper de vàter apilonats. Pergamins de merda per la resta de la seva vida. La seva empresa, la de vendre llibres, també està d’Erte, “aquí és el govern el que es renta les mans”.

Al seu voltant tot brilla, tot està net com una patena. Fins i tot en galop, el seu cavall, que trota passadís amunt i passadís avall per mantenir la forma.

La princesa és l’última a connectar-se. “M’estava canviant, vinc de passejar el gos” s’excusa.

De lluny, en murmuris intel·ligibles, se sent la veu del seu pare, el rei destronat pel Coronavirus que remuga no se sap ben bé perquè, mentre mira una sèrie de Netflix per tercera vegada.

Ella va vestida amb pijama i està entortolligant un ble de cabells amb els dits mentre consulta el mòbil. “Merda, una altra cadena dels nassos amb nominacions”. La falta de sol l’hi ha emblanquinat tant la pell que sembla una geisha.

Cantusseja alguna cosa… Resistiré? Darrera seu hi ha una estesa de pinces pintades de colors, una guitarra i una bici estètica (com li agrada dir-li a ella). “Que em posaré per sortir a aplaudir al balcó avui?” pensa.

Sap que després de cinc setmanes de confinament, està més croqueta que coqueta, però no ho pot evitar. “Dona, cada dia no és Sant Jordi” es diu a si mateixa. “Perquè no volem” es respon.

Quanta raó té, clar que enguany, el 23 de Juliol repetim.

Feliç diada, feliç diada, feliç diada.

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?