SICARI, “SÍ CARI”

M’eixugo el front amb el revers de la mà, puc sentir l’eco del batec del meu cor ressonant a les meves temples, em costa respirar, per l’aire viciat d’aquesta minúscula habitació i per aquesta insuportable calor. La por em té encarcarat, tinc els músculs a la frontera de la rampa, tanta tensió els està col•lapsant. Renoi, confio que els nervis no em traeixin.

El dia comença de la millor manera possible, amb la Joana obrint la porta de l’habitació tot desitjant-me un feliç aniversari. Lleugera de roba, com pertoca al mes de Juliol a Calella i amb un inesperat regal entre les mans. S’acosta al llit, em fa un petó melós als llavis, me l’entrega i en acabat s’estira al meu costat. Estic nerviós, no sé si pel regal, pel que m’espera a la feina o pel fet de fer quaranta-tres anys.

L’esclat de llum del meu rellotge esportiu de polsera m’espanta, la vibració que la segueix més. M’empasso saliva. És l’hora. La suor està humitejant totes les peces de roba que estan en contacte amb la meva pell. M’incomoda, em fa sentir pocatraça. El meu pols, més tremolós que de costum, acciona les ulleres d’infrarojos i aleshores, lentament, faig girar el pom de la porta. Adrenalina, no em fallis, murmuro.

Intento no fer-me mal amb l’embolcall. Qui ho ha embolicat, ha obert mai cap regal? Segur que no, penso. Si fos així, no ho faria tan complicat. Em suen les mans, coi de calor. La Joana no em treu els ulls de sobre, somriu, no pot evitar-ho. Juga amb avantatge, sap que no m’agraden massa les sorpreses, ella és la detallista, la romàntica, no jo, no en l’amor. Tinc la respiració accelerada. Petits raigs de sol s’esmunyen per les escletxes de la persiana talment com els focus d’un teatre. Em sento protagonista. Que carai m’haurà comprat?

La primera alenada d’aire renovat en hores em provoca un petit calfred per tot el cos. Avanço sigil•losament pel passadís, mig de puntetes. Tinc els plànols de l’edifici tatuats a la memòria. Entre els records de la meva comunió i els de la meva graduació. Al ben mig. La foscor accentua la sensació de silenci. El silenci accentua la sensació de perill. Camino com qui pretén travessar una plaça plena de coloms sense espantar-los. Tinc la gola eixuta. Fugisserament, em ve al cap la imatge d’una gerra congelada a vessar d’escumosa cervesa. Miratges.

No m’ho puc creure, m’ha fet el vell truc de les caixes amagades dins de més caixes. Sap que ho detesto. Mal parida. La miro, em mira, riu, s’entortolliga un ble de cabells entre els dits, hi juga. Li brillen els ulls. Molt, moltíssim. Els té plens de vida. Obro la tapa d’una altra caixa, per fi, sembla que és la darrera. Estic intrigat. M’ha agafat un tic a l’ull dret fruit dels nervis. M’incomoda. La caixa està plena de bocins de porexpan, em recorden l’hivern, semblen volves de neu. Quan veig que hi ha entremig, el cor em mossega el pit.

Concentra’t, em sembla sentir. Qui parla? La meva veu interior o l’Stefano mitjançant l’auricular? Desvariejo. Si no vaig errat, estic a punt d’arribar al sector tres. Trec la Beretta 92 de la funda i enrosco el silenciador. Zona de seguretat extrema. Un rot inoportú em retorna el gust del cafè amb llet al paladar. No l’havia d’haver fet. El cafè amb llet, vull dir. Espero que no hagi de disparar. Que ho faci l’Stefano. A mi no em ve de gust. Avui no. De fet, poder mai més.

No sé què dir, l’emoció m’ha deixat mut. Sostinc entre les mans la foto d’una ecografia. Al revers hi ha escrit:

“Per molts anys papa, ens veiem aviat”.

Tinc els ulls negats, un tel de llàgrimes els cobreixen. Ens abracem. Sobren les paraules. Els palmells tebis de les seves mans recorren la pell del meu tors despullat afectuosament. M’estremeixo. Li agafo el cap amb delicadesa, la miro als ulls, busco la seva boca i la beso amb passió. “Gràcies” li dic mig somicant. No, no el buscàvem. I sí, per primera vegada a la vida, una sorpresa m’ha sorprès i alhora m’ha commogut.

– Sector u net, sento que diu l’Stefano. Que tal el sector dos?

– Sector dos com una patena –responc en veu baixa.

Teclejo el codi a l’ordinador. El que m’ha de donar accés al sector tres. En acabat passo la targeta pel lector làser i espero. Segons o una eternitat. De vegades ve a ser el mateix. Depèn de la situació. Una llum verda acompanya un brunzit sec i ipso facto una porta s’obre. Esbufego alleujat. De moment tot rutlla segons el pla previst. Estic xop, diria que cada cop fa més calor. Aflora la imatge de la cervesa al meu cap, ara al costat d’una platja paradisíaca. Necessito vacances. Moltes vacances.

Estic cantant a la dutxa, la Joana em mira sorprès, no ho faig mai. Estic eufòric, desbordo felicitat i necessito exterioritzar-la. Esmorzem plegats entre mirades còmplices. Semblem pallassos de somriure perenne. Riem per tot, riem per ximpleries. Això és per sempre? Em poso l’americana, ella em posa bé el coll i m’ajusta bé el nus de la corbata. M’abraça. Ens abracem. Li faig un petó a la galta i un altre a la panxa. De genolls, planxant-hi l’orella al melic, intentant copsar sense sort, la vida obrint-se pas al ben mig de la vida.

En obrir-se la porta, l’ombra d’una silueta esmunyedissa em posa en guàrdia. Merda. “Au revoir” benvolguda sort. Al meu davant, s’obre una illa de despatxos oberts distribuïts de forma quadriculada. Taules ordenades i desordenades, però totes plenes. De material d’oficina, d’ordinadors i de fotos. Fotos que fan explotar en mil bocins la meva determinació. Fotos de famílies, de pares, de mares, de nens. Dilema existencial. Fa dues hores sostenia entre les mans una foto plena de vida. Ara sostinc una arma plena de mort. Quantes personalitats poden habitar una persona?

– Fins demà amor meu –li esbotzo enèrgic, feliç. M’aclapara com arriba a ser de camaleònic el cervell. Com s’adapta a les circumstàncies. Ja a dins de l’ascensor esclato en plors. Maleït sia, sóc un assassí a sou, gent com jo no hauria de poder ser pare. Els remordiments fan una primera temptativa de segrest. De segrest de la meva persona. De moment, un dels meus jos de la meva doble vida li planta cara. Com he deixat que passés? D’ençà que estic amb la Joana el meu món trontolla. Demà (sempre demà) li diré la veritat. S’han acabat les mentides.

Em moc entre les taules felinament. Fent un exercici de concentració més gran del que en mi és habitual. El cervell va a la seva. Sobretot el meu subconscient. Després passem comptes, penso. Arribo al final de l’illa de taules, al meu davant s’obre un passadís i un laberint de portes. Ni rastre de l’ombra ni de la silueta. Segur que l’has vist Eric? Estic amarat de suor talment com en una sessió de “spinning”. Em costa mantenir el dit ferm al gatell de la meva Beretta 92. Dubtes? Tensió? Vés a saber, ja no sé què pensar. Tinc l’estómac regirat. La consciència gairebé.

Quan arribo al pàrquing, acciono el comandament a distància del meu Range Rover Evoque negre, de vidres difuminats i tres portes. Obro el maleter i hi deixo la maleta de viatge i el maletí d’oficinista que ni tan sols sé que hi conté. M’afluixo el nus de la corbata, em costa respirar. Entro al cotxe, engego el motor i poso l’aire condicionat en marxa. Estic mig marejat. Cop de calor o atac d’angoixa? Que cruel el destí, notificar-me que seré pare el dia que n’haig de matar un. Quins collons la mare naturalesa, fer-me responsable d’una vida, quan la meva especialitat és extingir-la. “Buf”, la Joana em pelarà quan li expliqui la veritat. Em deixarà?

Miro el rellotge, 1 minut, 6 segons i 15-16-17 mil•lèsimes. En 4 minuts es restablirà el corrent elèctric. Espavila, penso. No és moment de badar.

– Ala sud, sector tres, net –em comunica l’Stefano –45 segons per arribar al punt de trobada. 2 col•laterals “dead”. 135 segons per evacuació. Informa.

– Ala nord calenta. Zero col•laterals. Objectiu principal a la vista. Alerta. Possiblement armat –responc inquiet.
– Entesos. Copiat. Vinc.

1 minut, 9 segons i 35-36-37 mil•lèsimes. Un soroll em sobresalta. On coi és? Bingo. Ja et tinc. Ets pell malparit.

Cap a Barcelona, passat el Masnou, abandono la C32 en direcció al polígon industrial de Teià. Aparco davant la porta d’una petita nau que comparteixo amb l’Stefano, on tinc la roba i el cotxe de la meva veritable feina. No em puc treure del cap, la foto de l’ecografia. Ni els ulls brillants de la Joana. Ni el seu somriure ple d’esquitxos de futura mare. Una a una, introdueixo les bales al carregador i en acabat l’introdueixo a la culata de la pistola. Estiro del tirador i acciono el botó de seguretat. Està a punt. Ho estic jo? Tinc la sensació que cada dia em trec una careta per posar-me’n una altra. Totes les meves vides són una mentida. Jo, sóc una mentida.

Vermell i negre. Negre i vermell. Són els únics colors que distingeixo en la foscor. Negre, el color de la roba que porto. El color del futur de les meves víctimes. Vermell, el color que mitjançant les ulleres d’infrarojos delata la vida. El color de la sang que ben aviat vessaré. Sobtadament, el meu cap projecta als meus ulls imatges de maduixes, cireres i gerds. Esclafades contra el terra i la paret. Taques ennegrides i caduques. Cossos sense vida i un part. Inesperadament, un ambientador a piles dispara perfum, m’espanta. El silenci ho magnifica tot. La foscor magnifica el silenci.

Sona el mòbil, és l’Stefano, inspiro profundament un parell de vegades. És un fora de sèrie. Jove però prometedor. Ambiciós, amb poques morts a la seva consciència de moment. L’èxit de la missió depèn en gran part de la nostra compenetració. Així que m’escuro la veu amb un parell d’estossecs mig forçats. Si la meva veu fa tentines, ho notarà. Si faig més silencis del compte, també. Un ocell picoteja el terra dues o tres vegades i s’enlaira cap al cel. Està blau, molt blau. Seré. Molt més que jo.

El tinc al punt de mira, pobre desgraciat, ni tan sols s’ha adonat de la meva presència. Està assegut a terra, quiet però inquiet. L’avantatge de matar a les fosques és que m’estalvio veure els seus ulls. Les pupil•les que supliquen clemència cada dia m’acoquinen més. Un taüt, una dona de negre i nens plorant. No l’he mort i ja veig imatges del seu enterrament. Dispara Eric, ja saps com va això, executes, no penses. No et correspon a tu jutjar. Això ho fa qui et paga. A tu només et correspon prémer el gallet i en acabat tocar el dos.

Mentre parlo amb l’Stefano m’imagino a la Joana parint. Té els cabells molls, les galtes enceses i els ulls espurnejants. Crida i empeny. Empeny i crida. Una dalla talla el cordó umbilical. La cara del nostre fill és la cara de qui avui haig de matar. La cara de tots els que he matat. Tinc caparra. Penjo. Diria que l’Stefano no sospita res. Si no avortaria la missió. Avortar, de sobte aquesta paraula ressona al meu cap talment com la melodia d’una cançó d’estiu. L’estela de condensació d’un avió parteix el cel en dos. Llavors s’eixampla i es difumina. Segona temptativa de segrest dels meus remordiments. Preparo el rescat.

Disparo. Una vegada, dues, tres, buido tot el carregador. Físicament l’estic disparant a ell. Mentalment m’estic disparant a mi mateix. Cada bala és un retret cap a la meva persona. Com m’he convertit en això? Que em va fer escollir aquest camí? Quan arriba l’Stefano, a les ulleres d’infrarojos els hi costa detectar el rastre tèrmic de la víctima. S’està difuminant. Com l’estela de condensació de l’avió del matí. Com la línia que separa el que està bé del que està malament. Tinc símptomes clars d’astigmatisme. A la meva moralitat, no als meus ulls.

Vaig vestit d’operari de neteja. Un clàssic. Clar que en certa manera em dedico a això. A fer neteja, neteja de persones. Les primeres canes trenquen l’hegemonia dels meus cabells negres. Passo el control sense aixecar cap sospita. Quan s’obre la porta de l’ascensor i veig el meu reflex al mirall interior, em sento vell. No sé si per la granota, dues talles gran, per la foto poc pixelada de la meva targeta d’identificació o perquè ho començo a ser. Demà aniré a sopar amb la Joana i li confessaré tot. S’ha acabat el bròquil.

Viuda, semi orfe, incompleta. Així m’imagino a la família de la víctima mentre l’Stefano em pregunta si va tot bé. Com una seda, penso. Tot va com una seda. Sóc una punyetera eruga que metamorfosa a papallona i que a voluntat inverteix el procés en bucle. Eruga a la feina. Papallona a casa. La boca del canó de la meva Beretta 92 encara està calenta. Com l’habitació, maleïda calor. Quines ganes de treure’m el passamuntanyes. Pare? Jo? Com t’has lluït atzar. Com t’has lluït. En 30 segons tornarà la llum i posarà cara a l’horror. En 30 segons, els ulls artificials de les parets deixaran de ser cecs i podran escodrinyar de nou tots els racons de l’edifici. Deixarem de ser invisibles.

Ens hem revisat el pla infinites vegades elevat a l’infinit. Com de costum. Cada error sol costar una vida. Molts errors em podrien costar la meva. Com passa gairebé amb tot, la impressió 3D també ha acabat al servei del món bèl•lic. No obstant això, la meva beretta 92 sembla de joguina, però és letal com les seves germanes d’acer. Busco la sortida d’emergència. 3, 2, 1 i fora llum. Caiguda de la xarxa elèctrica. Enganyo la càmera de torn amb una foto estàtica i obro la porta a l’Stefano. Cap dins. Ara toca camuflar-se fins a l’hora convinguda. Immòbils, fantasmagòrics, gairebé inerts. Va, que en unes hores començarà el show. Yuhu.

La llum ens sorprèn poc abans d’arribar a la porta d’emergència. Em trec les ulleres d’infrarojos, collons, com em costa enfocar. Primer veig contorns, després siluetes i finalment imatges. És així quan naixem? És així quan morim? És el mateix passar de negre a blanc que de blanc a negre? Sempre estic fugint. Sempre m’estic amagant. Ara me n’adono. Dels altres, de mi, de la Joana. Sospito que m’agrada la vida que tinc perquè tot són excuses, no responsabilitats. Tot són finals, no punts i seguit. Sempre estic començant de zero. Tinc una vida i cinquanta identitats. Sóc immortal.

Motxos, escombres, productes de neteja. La veritat em costa relativament poc sentir-me a gust en aquesta minúscula habitació. La foscor em fa sentir petit. El cos es queixa. Adorm alguna de les meves extremitats per reivindicar el seu malestar amb la meva contorsionista postura. Una petita reixa de ventilació és l’únic vincle que tinc amb l’exterior. Guspires de llum pels meus ulls. Quina calor. Sort que m’he tret la granota. Espero que l’Stefano estigui més còmode que jo. Ara toca esperar, confio que en John talli el corrent de llum a l’hora prevista. Serà nen o nena? No tinc preferències, de fet me’n faig creus que d’aquí a uns mesos sigui pare. També és així l’espera? Renoi, quantes eternitats poden contenir unes poques hores?

Abandonem l’edifici tal com hi hem entrat. Anònimament. S’ha acabat la festa de disfresses. Ens acomiadem fredament i cadascú marxa amb el seu cotxe. Discrets i amb matrícules falses. Ho hem tornat a fer, “veni, vidi, vici”. Un treball impecable. El darrer? Ara mateix explicar-li la veritat a la Joana, em va més por que no pas anar a la presó. El cartell de Teià, per fi. Intermitent i mirada pel retrovisor. Em segueixen? Paranoies. Necessito una dutxa, existeix cap sabó que renti el passat? Que netegi records igual que neteja brutícia? Està a punt de sortir el sol. Quina coïssor als ulls. Quina coïssor a l’ànima.

El món és una conspiració. Les persones som una conspiració. Alimentem al poder superlativament. Júlia, Aina, Paula. Ot, Pol, Jordi. Són noms que m’agraden. La petita reixa de ventilació ja no filtra llum. Estic a soles amb la foscor. De seguida comença l’acció. Amago d’espasme al bessó dret. Pels pèls. Ho reconec, la Joana, és alhora l’eslavó més fort i el més dèbil de la meva existència. Amb ella sóc jo, sense ella sóc ell. El sicari, l’assassí, la bèstia. L’estimo? Més que la meva vida. L’esclat de llum del meu rellotge esportiu de polsera m’espanta, la vibració que la segueix més.

Decidit. A partir d’ara, pel meu aniversari celebraré dos naixements i una mort. El del nen que vaig ser, el de l’home que sóc i el de l’home que vull ser. Intentaré servir a la vida com he servit a la mort. Canviaré l’hampa per l’AMPA. Seré pròfug del meu passat fins que no tingui futur. Qui he estat, serà el meu secret. Bolquers, xumets, biberons. Armes, bales, morts. La balança ha parlat. S’ha decantat en favor del pare. Toca enterrar el nen. Segueixo nerviós, no sé si pel regal de ser pare, pel que m’espera a casa o pel fet d’haver fet quaranta-tres anys.

 

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?