TOT ÉS RES

Amb cada onada, un poti-poti de sorra fangosa i d’aigua tèbia s’esmuny entre els dits dels meus peus. A l’horitzó, el sol, talment com un rovell d’ou quan es trenca, s’amaga a dins del mar mentre esquitxa el cel de taronja. No és que faci fred, de fet, tot just encetem el setembre, però no obstant això, de tant en tant, un calfred em recorre l’espinada i em destrempa.

Setembre, el mes en què l’estiu abdica i la tardor esclata. El mes en què guardem les vacances i ens posem les rutines. El mes en què tot comença i tot s’acaba. O a l’inrevés.

Fa estona que una brisa d’aromes salats, examina els meus congestionats narius amb olors efímeres i salvatges que no sé, ni saben identificar. Mentrestant, a la frontera entre la sorra molla i la sorra humida, un grapat de gavines sobrevolen alguna cosa en descomposició, imagino. Suspeses a l’aire ben bé com sí el temps les hagués petrificat. La platja està deserta de banyistes. Orfe de tovalloles i para-sols. Neta.

La nit, comença a foragitar el dia amb esquitxos de foscor per aquí i per allà. Les ombres cada cop més llargues, es multipliquen, i ara ja em costa distingir els contorns de les barques dels pescadors que tornen a port. Renoi, els veig tan difuminats, que semblen meres taques en moviment. Meres taques surant sobre el mar.

Un crit intel·ligible i estrident, que prové d’una duna dos-cents metres enllà, em sobresalta trencant el meu idil·li amb l’entorn. És en Marcel, segurament en Duc, el seu gran danès indomable, ja n’està fent de les seves. Quan miro en la seva direcció, la llum del far m’hipnotitza, artificial com gairebé tot, fantasiejo amb la quantitat de vides que el seu antecessor devia salvar de les urpes del mar amb el seu imponent ull de ciclop. Em fascina.

Miro el rellotge, és tard. Hauria de tornar a casa. L’ Eulàlia deu estar banyant a la Carlota. O donant-li el sopar. Jo necessitava prendre l’aire. Així que li he demanat si podia escapolir-me una estona. Ha assentit amb el cap i m’ha picat l’ull, sap que necessito passar estones amb mi mateix. Per no perdre el nord. O per trobar-lo. M’entén, que no és poc, per això l’adoro. Ella també em fascina. És el meu particular far.

No he avançat ni quatre passes, quan una sensació d’estrip acompanyada d’un dolor punyent em fan saltar a peu coix com un coi de flamenc, en acabat sec a terra. Les xancletes que porto a la mà, volen. Blasfemo. Crec que m’he tallat. La sang brolla del dit gros del meu peu com l’aigua d’una deu ancestral. Es filtra en mig de la sorra sense deixar cap rastre. Tan anònimament com hi ha arribat. Les campanes del campanar repiquen. Les nou.

Miro al meu voltant. Amb què m’he tallat? Remoc la sorra, la pentino amb una de les xancletes que he llençat. Bingo. Aquí està el culpable. Un tros de plàstic escapçat. Mig enterrat. Sembla vell. Inspecciono al seu voltant. El que imaginava. M’he tallat amb la punta de l’iceberg. A sota hi ha més plàstic. Amb molt de compte l’allibero del seu captiveri. L’ha portat el mar? O ja estava aquí? Incívics. És la primera paraula que em ve al cap. Que no hi ha papereres?

Plàstic, aquest invent gairebé centenari que està pel camí d’extingir tres mil anys d’història. Aquest invent inert que ja es comença a cobrar vides. Aquest invent voluble com la moral dels seus inventors.

Expulso la sorra, picant contra el palmell de la mà que no el sosté, el que sembla la capsa d’un CD. A la caràtula, descolorida, aproximadament mitja dotzena d’ous cadascun d’ells amb una lletra escrita, formen una mena de V. S’hi pot llegir no sense dificultats: Tot és res. Al capdavall, a la dreta, entretallada i amb la “s” mig escorreguda, suposo que per efecte de l’aigua, hi ha escrita la paraula “iaia’s”.

És el disc d’un grup de música? Un recopilatori? Ho desconec. Li ho preguntaré al setciències quan arribi a casa. Google sempre té una resposta. T’agradi o no, correcte o no, però la té. Això cal que li reconeguem. És la bíblia dels millennials. L’oracle que tot ho sap. El Déu d’Internet.

Ressegueixo la seva superfície amb els dits deixant volar la imaginació, intentant copsar la il·lusió que els seus creadors van dipositar en ell. L’esperança que van dipositar en les seves lletres i en les seves melodies. Intento posar-los cara. Noms. I aleshores tanco els ulls i els veig. Amb el seu look desendreçat, els seus pentinats moderns i els seus instruments barats. Tocant al seu local, fosc, insonoritzat i ple de petits vicis. Assajant els arranjaments del seu single trampolí. El que els ha de dur directe a la fama. L’escollit per donar vida al seu somni.

Somni, la joguina de la realitat. Verí i alhora antídot, d’una vida de desenganys. L’estàtua de la llibertat. El nen que es nega a créixer. L’home que defuig les cadenes.

Obro la tapa amb molt de compte. Per no acabar de trencar-la. Les últimes espurnes de sol reboten tímidament contra el disc compacte, del que miraculosament encara se’n conserven dos terços. La contraportada interior està il·lustrada amb la imatge d’un rovell d’ou. O potser és una taronja? No ho tinc clar. La retiro del seu encaix amb precisió quirúrgica. En fer-ho una mena de sorra cendrosa es volatilitza. Somnis calcinats? Entre la caràtula i la contraportada interior, com un llibret, hi ha una macedònia de grafismes. De gargots indesxifrables. Les lletres de les cançons poder? Agraïments? Dedicatòries?  Merda, ja tenim aquí als mosquits.

Alguna cosa em llepa el colze. És en Duc. Estava tan abstret amb la meva troballa que no m’he adonat de la seva presència. Això que l’animaló pesa vora setanta quilograms. Remugant, al cap de poc, arriba en Marcel. Esbufega. Se’l veu esgotat. Inconscientment amago el CD a la meva zona lumbar. La caixa en una mà i el fulletó a l’altra. Ho amago com qui ha trobat un tresor que no vol compartir. Miro a terra mentre en Marcel recull la corretja i es va queixant que sí en Duc això i en Duc allò. Em veig el dit ferit. Ara arrebossat de sorra ara en carn viva. Aguanto la coïssor com puc. La xerrameca d’en Marcel també. Afortunadament un cranc atrau l’atenció d’en Duc i d’una estrebada s’emporta en Marcel que de poc no cau a terra. Ipso facto el meu cap em transporta a una famosa trilogia cinematogràfica i a una frase; “mi tesoro”.

A l’est, els fanals del poble ja estan encesos. On sóc jo, una bandada d’ocells juga a seguir el rei. La remor compassada del mar sembla que tempera el batec del meu cor, inexplicablement adrenalític davant la presència d’en Marcel. Reprenc el fil. Per on passava? Ah sí, m’estava immiscint en els somnis d’uns músics. Intentant esbrinar que deien les seves cançons. Si havien nascut fruit de l’amor, de les ganes de reivindicar alguna injustícia o d’algun moment d’inspiració. El sol ha tocat el dos. A l’oest, en bucle, el far va estripant la foscor i tot seguit la nit la va cosint. Palpo el rellotge, il·lumino l’esfera. Uf. És tard. Vaig cap a l’est. Caminant per la sorra sota l’atenta mirada dels primers estels. Les xancletes en una mà i el meu tresor a l’altra. Necessito llum per saber més. Necessito llum per poder veure la llum.

Llum, la que desprenem. La que malgastem. La que es paga i la que no. La que ens guia en la nit i la que ens cega durant el dia. La que il·lumina i la que enlluerna. La que cap en un llamp i la que cap en un llumí. La que ens manté vius i la que ens pot matar. La del final del túnel.

Pujades, baixades. El meu poble és com la vida. M’encanta. Si fos pla, em semblaria insuls. Blanc. Blau. Antic. Modern. Vell. Jove. Malgrat que en alguns balcons les torratxes han deixat pas a les parabòliques i als aires condicionats, que ja no hi ha veïns al carrer asseguts en cadires fent tertúlia en rotllana i que a l’hivern, la majoria de cases estan tancades a pany i forrellat, encara s’hi respira història. Els pescadors, la majoria a l’atur, han canviat les xarxes sintètiques per les xarxes socials. La pipa pel cigarret electrònic, i el mar pel bar. Han tocat fons. Com l’àncora que els lliga a aquest estil de vida que porten a la sang i del que ni poden ni volen fugir. Estan desesperats, normal, no existeix capelina al món que aguanti tanta tempesta. De moment resisteixen, però fins quan?

Camino per l’entramat de carrers on he crescut, sigil·lós com una ombra. Temorós de què algú descobreixi el meu secret. No sé què m’ha agafat amb aquest CD però reconec que estic una mica paranoic. Té a veure amb el pare? M’aturo just sota el fanal que hi ha abans d’arribar a casa. Una bossa de patates rodolant per terra, una sargantana a la paret desafiant a la gravetat i crits malsonants que surten d’alguna finestra excessivament oberta. Entesos, estic sol. Obro el fulletó i intento desencriptar la macedònia de grafismes. Hi ha una frase que… potser amb una lupa. L’inesperat i esperpèntic clàxon d’una motocicleta m’espanta. “Bona nit Enric” em diu en Lluc sacsejant el braç a l’aire efusivament. Entro a casa. 

La Carlota plora, l’Eulàlia la consola. “Que ha passat?” Pregunto. “Res, plora perquè no té el que vol”. L’Eulàlia acompanya aquestes paraules amb un allargament contorsionista del coll tot indicant-me una direcció i un objecte. El meu mòbil. Mares. Quin monument a la vida. Sempre fent el cor fort. Moral de ferro. Paciència infinita. Tacte innat. De vegades penso que no són humanes. De vegades penso que ho són massa. “Puc fer res per ajudar-te? Sopar” em contesta, “fas cara de cansat”. Busco una lupa i li faig cas a mitges. Em comporto com si tingués l’edat de la Carlota. El CD en una mà i la forquilla a l’altra. “Amb el menjar no es juga” em retrec. Sort que estic sol a la cuina. 

La mà de l’Eulàlia a l’espatlla m’esglaia. O m’estic quedant sord o darrerament estic molt sensible. Ja van tres ensurts en poc menys d’una hora:

– Que és això? –em pregunta mentre neteja el xumet de la Carlota amb l’aigua de l’aixeta. 

– Un CD que m’he trobat  enterrat a la platja – responc. 

– I de qui és? 

– No ho sé. Només sé que ara som germans de sang –li dic mentre li ensenyo el tall del dit del peu.

– Això s’ha de curar o s’infectarà – em diu amb instint maternal. Llavors es mira el CD per veure si li és familiar. – iaia’s?  Ni fava. –en acabat agafa la Carlota en braços i li diu –digues bona nit al pare.

La Carlota, esgotada, amb les parpelles ja mig tancades es treu el xumet, em tira un petó i em diu bona nit amb un fil de veu. Jo el caço i el guardo al cor, llavors faig papallones amb les mans, ella riu:

– Bona nit reina. Dolços somnis.

Fills, quina gran responsabilitat. Tenir-los i ser-ho. Clar que això últim, de vegades ho descobrim tard. Massa tard. Fills, un regal per sempre. Una raó de ser. La part de nosaltres que més perdura. El fruit de l’amor o simplement del sexe.

Agafo la copa de vi que encara no he tastat i giro el potenciòmetre del llum del menjador al màxim. M’assec al sofà i torno a treure el fulletó del seu encaix. Acosto l’ull a la lupa. Me’l miro com un inspector d’hisenda àvid d’estafadors. Està tot barrejat, és un text confús, dislèxic. Sembla que ho hagi escrit en Martí, metge, amics des de la classe del conill. Acosto tant l’ull a la lupa, que no tinc ni espai per parpellejar. Al pis de dalt, la fusta cruix sota el pes dels meus amors. A la cuina el motor de la nevera rondina. Al sofà, el batec del meu cor ressona a les meves temples. Les mans em suen, les eixugo als pantalons. Pam! De sobte la trobo. La frase intacta. La frase que en llegir-la sento que és meva. Que m’identifica.

“Tot és res, molt és poc, si no tens el que tu vols”

El cor em mossega el pit. Miro al meu voltant; mobles de disseny, electrodomèstics d’última generació, comoditats de tota mena. Ben mirat, és veritat. Res, no tinc res. La vellesa em robarà els records, la mort a qui estimo i la societat el temps. La resta s’ho quedarà el banc, la meva dona o serà motiu de baralla entre la Carlota i el germà que està en camí. En realitat, ni tan sols ells em pertanyen. Ni els meus amics, ni la resta de la meva família. Ni tan sols la meva vida. Ens eduquen per fer-nos creure que tot és més, que molt és millor. Quant equivocats estem. Venim al món despullats i amb les mans buides. En el millor dels casos en marxem igual però vestits. Que fem entremig? Les instruccions encara deuen estar al paradís (en vam marxar per la porta del darrera). Nota mental; Haig de passar més temps amb els meus. No hi seran sempre. I jo tampoc. 

L’Eulàlia m’amanyaga els cabells amb delicadesa. Rodeja el meu coll amb els seus braços, els entrellaça i posa la barbeta sobre la meva espatlla dreta. Sento la seva respiració i la del fill que està en camí. Sento la seva escalfor a través de la roba. El seu contacte em reconforta. Em completa. M’estremeix.

-Encara estàs amb aquest CD? Ja has esbrinat qui són els o les “iaia’s”?

-No, encara no –agafo la tablet i teclejo “iaia’s”. Res de res. Ni tan sols el setciències sap qui són. Com pot ser? 

L’Eulàlia riu.

-Em sembla que són més misteriosos que no pas famosos.

-Això sembla –responc intrigat, alhora que faig més recerques fent diferents combinacions. <<iaia’s grup de música / iaia’s música / iaia’s tot és res…>>

L’Eulàlia s’asseu al meu costat i engega la tele. Llavors silencia el volum i agafa un llibre. Diu que les imatges li fan companyia. Que omplen el silenci. S’arrauleix al sofà convertint el seu metre setanta en metre deu, es beu el meu vi i quan es cansa de llegir estira les seves cames sobre les meves. Malxinada. Ja prepara el camí perquè li faci un massatge als peus. No la faig esperar, deixo estar el CD i la tablet i decideixo complaure-la. Que menys després de totes les atencions que ella té sempre amb mi. Especialment d’ençà que…

Caps mòbils que canvien de color, màquines de fum ambiental, i siluetes en la penombra al lateral d’un escenari. Una que fa gàrgares. Una altra que afina una guitarra. I una tercera que colpeja l’aire amb unes baquetes. La resta repassen el repertori, nervioses, sota la dansaire flama d’un encenedor. Fans? Pocs però fidels. Escampats davant l’escenari. Matant el temps, parlant, fent la cervesa mentre no comença el concert. Sobtadament, “bona nit” diu una veu escurada i familiar pel micròfon. “Som els iaias’s, gràcies per venir” conclou. I en acabat el típic un, dos, tres marcat pel bateria dóna pas a un piano que trenca el silenci acompanyat de crits i aplaudiments dels espectadors. La seva música, lenta al principi, de mica en mica em captiva. El meu cos respon ballant. Primer tímidament. Llavors desenfrenadament. De sobte, una mà a l’espatlla em comença a sacsejar amb insistència. Inicialment intento treure-me-la de sobre, però no me’n surto. “Que no veus que estic ballant?” Esbufegant i emprenyat, em giro i veig a… l’Eulàlia.

Enric, Enric –sento que diu amb una veu melosa –me’n vaig a dormir, ja vindràs entesos? –“merda” penso, “estava somiant” –em fa un petó als llavis i abans de marxar em diu –i curat la ferida, que encara et sagna”.

Quan m’incorporo, alguna cosa em talla el palmell de la mà. El CD. Un altre cop el CD. Vaig al lavabo i obro l’armari farmaciola. Un bastonet de cotó i betadine. Quan em veig al mirall miro fixament al meu reflex. “Ei, tu, sí, el de l’altre costat, saps si el betadine també cura les ferides de l’ànima?” Evidentment no em respon. Llavors mentre l’aigüer s’empassa la sang que em brolla de la mà penso en com de cruelment meravellosa és la vida. “Quan acabi amb les ferides que m’ha fet el CD, hauria de començar a curar les que tinc al cor”. La Carlota s’ha despertat, sento com plora. “Me’n cuido” li dic a l’Eulàlia que a mig vestir i amb cara de preocupació ja es desviu pel passadís. “Segur?” em pregunta. “Segur” li responc.

CD, Complement Directe, l’Eulàlia i jo. Jo i l’Eulàlia. Carlota Darnés, la nostra filla. Costa Daurada, on vivim, Carrer Diamant, on tenim la casa. Cada Diumenge, el dia de la setmana que vaig al cementiri. Compact Disc, els tal iaia’s.

Agafo la Carlota en braços i baixo a la cuina. Unto el xumet amb sucre, li poso a la boca i llavors me’n vaig al menjador. Amb el revers de la mà li palpo el front, sembla que no té febre. Recorro tota la seva superfície sense direcció. Anant d’un costat cap a l’altre. Mirant-me els quadres, els lloms dels llibres, les figures de ceràmica. Quan arribo al rebedor, a la zona fotos, el cor s’accelera. Sobretot en veure la del meu pare. Rectangular, petita, amb un marc senzill però bonic. La Carlota la toca, riu i deixa de plorar. M’emociona. M’espanta. No crec en les coses sobrenaturals. Tampoc en els miracles. En el poder de l’amor? Una ventada remou les cortines i fa caure la foto del meu pare. Ara sóc jo qui plora i la Carlota qui m’abraça. El món al revés. Mentre pujo les escales del pis de dalt se m’acut una idea. Deixo la Carlota al seu llit i li dic a l’Eulàlia que està llegint apassionadament sobre una muntanya de coixins:

-Surto un moment, llavors t’ho explico, seran 20 minuts.

Baixo a la planta inferior, trec la foto del meu pare del marc i escric al revers:

“Tot és res, molt és poc, si no tens el que tu vols”

Entro a la cuina, buido a la pica l’ampolla de vi que ha encetat l’Eulàlia i quan vaig per treure-li l’etiqueta, les mans em comencen a tremolar. “Calvario 2011”. És la marca del vi. És l’any que va morir el meu pare. Somric irònicament, que importa si crec en aquestes coses? Només sé que de vegades passen. Poso la foto a l’interior de l’ampolla, juntament amb el fulletó del CD, la tapo ben fort amb el tap de suro i agafo les claus de casa i el frontal. Desfaig eufòric, els carrers pels quals fa unes hores caminava trist, fins a arribar a la platja on ha començat tot, on va començar tot, on espero que s’acabi tot. La nit és serena, el cel està estrellat. Un duplicat de la lluna sura sobre el mar. Em sento observat. No hi ha ningú, però em sento observat. El far segueix estripant la foscor, la nit la segueix cosint. 

Aleshores, inesperadament, la meva memòria projecta una imatge meva i del meu pare parlant a la sorra. Jo estic emprenyat, ploro i pico amb una pala contra el mar una vegada i una altra. Gent que no conec em mira, murmura. Fa olor de crema solar i el sol crema. El meu pare m’agafa de la mà on tinc la pala, em calma, em consola i senyalant les runes d’un castell de sorra, em diu.

“No ploris fill, en farem un altre. Així és la vida, caure, aixecar-se, caure, aixecar-se. Veu en els contratemps noves oportunitats. Al cap i a la fi, s’ha ensorrat el castell, no el somni de construir-lo. Això és el que cal protegir. Això és el que cal que sobrevisqui”.

Em trec tota la roba excepte els calçotets, agafo l’ampolla i començo a nedar mar endins, l’aigua està més freda que al vespre, però tampoc molt. L’onatge és suau, així que nedo i nedo fins que crec que ja m’he allunyat suficientment de la platja com per alliberar l’ampolla. La deixo anar com qui deixa escapar un somni, com qui s’allibera d’un dolor. Durant una bona estona miro com navega cap a l’interior. Al compàs de les onades. On la foscor regna. Cap a l’infinit. Quan em giro de nou cap a la platja, contemplo el poble. Els turons que l’envolten, els boscos que li donen oxigen, el port pesquer que segles més tard encara intenta donar-li vida. Sembla una postal. Una pintura a l’oli. Anys i panys vivint aquí i mai l’havia vist d’aquesta manera. Arran de mar. A vista de sirena. M’enamora. Torno fent braça per seguir gaudint del paisatge. Em piquen els ulls, no sé si per culpa de l’aigua salada o per culpa de les llàgrimes que fruit de l’emoció em regalimen galtes avall i es fusionen amb el mar.

Quan surto de l’aigua em sento més lleuger. Més lliure. “Gràcies iaia’s, mil gràcies” dic mirant al cel. “Sigueu qui sigueu, estigueu on estigueu, ho heu aconseguit; sou unes estrelles”. Em vesteixo, encenc el frontal i torno cap a casa. Estic tan relaxat que arrossego les xancletes.  Una ventada sobtada em posa la pell de gallina. Arremolina un grapat de fulles, les enlaira i les deixa suspeses a l’aire. Quan perd la força, les fulles cauen com un castell de naips. Quina imatge més familiar. Quina imatge més quotidiana. Un parell de gats joves juguen per les teulades. Els seus ulls brillants els delaten. Algunes finestres encara escupen llum. Flaixos que provenen de televisors troneres. La nit comença a flaquejar. Entro a casa de puntetes. No vull despertar a ningú. Vaig coix, la ferida que tinc al dit del peu em fa mal. Quan obro la porta de l’habitació la porta em traeix grinyolant un parell de segons. “Merda” penso. L’Eulàlia fa mitja volta al llit i pregunta sense mirar-me i amb la veu trencada:

-D’on vens?

-De treure la corretja al dolor i de donar ales a un somni.

-Has begut? –em respon amb un punt d’ironia. Llavors somriu.

Em fico al llit, s’acosta a mi, m’abraça.

– Ui, aparta’t, estàs fred –em diu retorçant-se dins del llençol i girant-me l’esquena.

– Per fora sí, però per dintre no. Ja no.

Es gira, em mira, ens fem un petó, dos, tres. M’abraça. Fort. Molt fort. Llavors fem l’amor. Una vegada, dos, tres. Fins que el cos diu prou i segrestats per la fatiga ens quedem adormits. Satisfets. Suats. Entortolligats.

Al cap d’unes hores, un raig de llum em desperta, m’assec al llit, l’Eulàlia dorm,  m’aixeco i miro per la finestra. A l’horitzó, el sol, talment com un rovell d’ou quan es trenca, surt de l’interior de les muntanyes, mentre esquitxa el cel de taronja. 

Somric. Bon dia “iaia’s”, bon dia pare.

Cau la nit, el sol s’amaga, deixo enrere un dia gris.

Estic cansat i no tinc gana, tanco els ulls, no puc dormir.

Estic perdut en els records d’aquell nen tan innocent.

Que es volia menjar el món, i ara no l’hi queda res.

No he perdut mai la il·lusió, he donat sempre la cara.

He tingut moments de tot, alguns millor del que esperava.

Però la sort no sol estar amb aquell que en necessita.

Així és la vida, és el que hi ha, de vegades no es pot triar.

Tot és res, molt és poc, si no tens el que tu vols.

Jordi Martínez López