ZOOM

De vegades, de tant en tant, m’agrada passejar pels carrers del meu poble i del braç d’una nostàlgia embriagadora viatjar en el temps.

Comparant en un mapa mental, alhora que camino, el que veig avui amb el que recordo d’ahir.

Ho faig inconscientment, sense cap objectiu concret i sense aturar-me. Amb un mig somriure als llavis i una mitja llàgrima als ulls. Feliç de veure que la vida segueix. Però melancòlic per la que vaig deixant enrere.

La botiga on comprava baldufes artesanes. La portalada de pagès on lletera en mà, comprava llet i de vegades ous. La botiga de queviures a tocar de casa on tenien de tot.

De vegades el record és tan real, que fins i tot em puc veure a mi anant cap a l’escola, amb els meus germans o amb els meus primers amics, ja de més gran. Fent parada obligada tant d’anada com de tornada a la fleca. On a primera hora del matí comprava l’esmorzar i al migdia recollia el pa que hi havia encarregat.

Recordo que de vegades anava a les botigues del veïnat sense diners. “Digues que ets el fill de i ja et fiaran, no pateixis” o fins i tot a treure diners a la Caixa. Clar que també recordo que quan hi anava amb diners, a les botigues, em solia gastar el canvi a la llibreria. En dolços, cromos, o si estava de sort, en algun playmobil.

Ho recordeu?

Abans tot era “ca la” i “can”. Tu ets el fill de can…? Ostres que maco que estàs. Pam, galtes enceses (de vegades ni tan sols coneixies a qui et parlava). O, vés a ca la a comprar-te un pijama, o a can a comprar carn.

La majoria d’aquests negocis ja no existeixen. No han passat de pares a fills. En el millor dels casos s’han traspassat, en el pitjor han desaparegut, tot i que en algun, encara es conserven els rètols, això si, descolorits i pràcticament il·legibles.

Em passa el mateix amb edificis que eren solars i a l’inrevés. Amb camps que ara són carreteres i amb racons que creia eren secrets i que ara ja ni tan sols són racons.

I les persones? Que dir de les persones. Són tantes les cares noves. I tantes les que ja no veig o trobo a faltar.

Si, ho sé, és llei de vida. Però que voleu que us digui, no és el pas del temps el que em costa d’acceptar, el que em costa d’acceptar és el que s’emporta al seu pas.

A vosaltres no us passa?

Jordi Martínez López

T'ha agradat el post? el vols compartir?
Categories Societat